Article de Vicenç Navarro del 29/06/2011
El major problema que té l'economia grega no és primordialment de caràcter econòmic o financer. És un problema polític. Té a vore amb l'enorme poder que la banca ha tingut, i continua tenint, en l'estructuració de la Unió Europea i de l'Eurozona, així com en la gènesi del deute públic dels països anomenats despectivament *PIGS, porcs en anglés, (Portugal, Irlanda, Grècia i Espanya). Ara bé, este poder de la banca ha comptat amb un gran aliat i còmplice: les classes més adinerades dels països de l'Eurozona, incloent les dels països *PIGS. Vegem les dades, començant per les regles que els bancs escrigueren sobre les quals s'establiria l'Eurozona. Estes regles són les responsables que Grècia mai podrà (ni tampoc Espanya) eixir de la recessió a través de les polítiques que s'estan seguint.
Una fou que els estats, en incorporar-se a l'euro, perderen el control sobre la seua pròpia moneda. És a dir, que en moments de recessió (quan l'economia està estancada), l'estat grec no pot devaluar la moneda i amb això poder abaratir els seus productes i vendre'ls més fàcilment a l'exterior, recuperant-se a força d'això. Suècia i Noruega, per cert, s'han recuperat de la recessió molt millor i més ràpid que Finlàndia, com a conseqüència que els dos primers pogueren devaluar la seua moneda, el que no pogué fer Finlàndia en pertànyer a l'euro.
Una altra regla és que, en integrar-se a l'euro, els estats deixaren de tindre la potestat d'imprimir diners i establir-ne el preu. Quan un país està en recessió, el seu Banc Central imprimix diners i/o abaratix el preu del diner, disminuint així els interessos bancaris, facilitant que tant els ciutadans com els empresaris puguen aconseguir préstecs amb els quals consumir béns i serveis i invertir, i així produir ocupació i estimular l'economia. Negar-li a l'estat que tinga control sobre el crèdit és impossibilitar-li poder estimular l'economia. Una funció d'un Banc Central és, precisament, la de garantir el crèdit, la qual cosa funcionà bé en la majoria de països europeus fins que arribà la moda neoliberal amb Reagan i la Thatcher, que feren creure a molts governs europeus que desregular el crèdit era bo: l'últim cas que hem vist és Islàndia.
I, per si no fóra poc, la tercera regla era que un país no podia seguir polítiques expansives de despesa pública. És a dir, un estat no podria gastar molt per estimular l'economia, ja que l'estat, segons el criteri de Maastricht, no podia tindre un dèficit estatal major del 3% del PIB i un deute públic major del 60% del PIB. Clar que el criteri no deia com havia de baixar-se el dèficit per a aconseguir el nombre màgic del 3%... Però insistiren que els estats baixaren els impostos com a manera d'estimular l'economia, considerant erròniament que els rics, que eren els màxims beneficiaris de les retallades d'impostos, consumirien més que estalviarien (de fet, invertiren en sectors especulatius).
Esta insistència en què l'estat baixara els impostos no deixava a l'estat una altra alternativa que la de retallar la despesa pública. Això eliminà la possibilitat que l'estat puga estimular l'economia mitjançant, per exemple, inversions en àrees de creació d'ocupació. Estes tres regles fan molt difícil, quasi impossible, per a Grècia (i per a Espanya), eixir de la crisi. En realitat, estes regles foren molt importants perquè la crisi es presentara a Grècia amb la gravetat amb què s'ha presentat.
Una característica de Grècia, que compartix amb Espanya, és que ha estat governada per la ultradreta durant molts anys. La dictadura dels coronels fou una dictadura dels rics en contra de les classes populars. Això ha determinat que els rics no tenen el costum de pagar impostos. El frau fiscal ha estat enorme, conseqüència de la laxitud de l'estat, que ha continuat controlat pels rics durant la democràcia que seguí a la dictadura. En 2010 només 15.000 grecs, d'un total d'onze milions de ciutadans, declararen a l'estat ingressos superiors a 100.000 euros a l'any, la qual cosa contrasta amb l'existent concentració de la riquesa i de les rendes, visible en els suburbis de les ciutats gregues.
Es considera que quasi la tercera part de la renda nacional (la posseïda pels rics en la seua majoria) no es declara. Això ha forçat a l'estat grec a endeutar-se fins a la medul·la per a pagar les despeses de l'estat (en infraestructura i en serveis públics, així com en despeses militars que signifiquen una càrrega molt important al pressupost nacional). Este deute recull també el deute incorregut pels governs militars, no triats democràticament, i la despesa militar dels quals l'ha de pagar ara l'estat democràtic. Estes són les causes que l'estat grec tinga un problema de dèficit de l'estat (12% del PIB) i de deute públic, encara major (150% del PIB). Però esta realitat quedà, en part, ocultada per l'estat amb l'ajuda del banc Goldman Sachs. El diari alemany Der Spiegel va descobrir les ocultacions dels comptes nacionals que l'estat grec (governat per les dretes) havia realitzat amb la complicitat d'aquell banc nord-americà (que va rebre un pagament per això de 800 milions d'euros). És impossible que la Comissió Europea (la majoria de la qual són de partits de dretes), no ho sabera.
Per cert, el que era vicepresident per a Europa del banc Goldman Sachs, que realitzà operacions financeres amb el govern conservador grec per a ocultar la situació real del dèficit públic de l'estat grec, Mario Draghi, serà el nou President del Banc Central Europeu, posant al capdavant d'este banc (que és un lobby de la banca, en lloc de ser un Banc Central) a la persona que ajudà més al desfalc dels comptes públics de l'estat grec. Quan el govern socialista isqué triat va descobrir estos problemes, indicant que el dèficit i el deute eren molt majors del que el govern conservador havia indicat. L'estat està enormement endeutat. Els bancs alemanys i francesos, però també els bancs grecs (on els rics grecs depositen els diners) han comprat el deute públic a uns interessos abusius. Per cert, la mal anomenada ajuda a Grècia és per a assegurar-se que l'estat grec pagarà a tals bancs. I l'enorme austeritat imposada a la població grega per part de l'estat (77.000 milions d'euros, dels quals 28.000 milions seran en retallades de despesa pública i 50.000 milions en privatitzacions del patrimoni nacional) és per a poder pagar als bancs.
Es considera que quasi la tercera part de la renda nacional (la posseïda pels rics en la seua majoria) no es declara. Això ha forçat a l'estat grec a endeutar-se fins a la medul·la per a pagar les despeses de l'estat (en infraestructura i en serveis públics, així com en despeses militars que signifiquen una càrrega molt important al pressupost nacional). Este deute recull també el deute incorregut pels governs militars, no triats democràticament, i la despesa militar dels quals l'ha de pagar ara l'estat democràtic. Estes són les causes que l'estat grec tinga un problema de dèficit de l'estat (12% del PIB) i de deute públic, encara major (150% del PIB). Però esta realitat quedà, en part, ocultada per l'estat amb l'ajuda del banc Goldman Sachs. El diari alemany Der Spiegel va descobrir les ocultacions dels comptes nacionals que l'estat grec (governat per les dretes) havia realitzat amb la complicitat d'aquell banc nord-americà (que va rebre un pagament per això de 800 milions d'euros). És impossible que la Comissió Europea (la majoria de la qual són de partits de dretes), no ho sabera.
Per cert, el que era vicepresident per a Europa del banc Goldman Sachs, que realitzà operacions financeres amb el govern conservador grec per a ocultar la situació real del dèficit públic de l'estat grec, Mario Draghi, serà el nou President del Banc Central Europeu, posant al capdavant d'este banc (que és un lobby de la banca, en lloc de ser un Banc Central) a la persona que ajudà més al desfalc dels comptes públics de l'estat grec. Quan el govern socialista isqué triat va descobrir estos problemes, indicant que el dèficit i el deute eren molt majors del que el govern conservador havia indicat. L'estat està enormement endeutat. Els bancs alemanys i francesos, però també els bancs grecs (on els rics grecs depositen els diners) han comprat el deute públic a uns interessos abusius. Per cert, la mal anomenada ajuda a Grècia és per a assegurar-se que l'estat grec pagarà a tals bancs. I l'enorme austeritat imposada a la població grega per part de l'estat (77.000 milions d'euros, dels quals 28.000 milions seran en retallades de despesa pública i 50.000 milions en privatitzacions del patrimoni nacional) és per a poder pagar als bancs.
L'EURO I LA CRISI
L'endeutament de l'estat grec és beneficiós per als bancs i també per als rics que no paguen impostos, forçant l'estat a endeutar-se encara més. Però és també beneficiós per als rics i per als bancs estrangers, ja que l'estat se sent en la necessitat de privatitzar les seues propietats (a uns preus d'escàndol) amb la qual cosa veiem una enorme demanda d'euros per part de bancs d'inversió per a comprar tals propietats. En realitat, en contra del que constantment es diu i s'alarma, l'euro està en molt bona salut (massa bona per als empresaris espanyols que tenen problemes per a exportar), i això es deu a l'enorme demanda d'euros amb els quals es compra la privatització dels béns públics de Grècia (i d'Espanya).
Vegeu el cas de les caixes d'estalvis espanyoles, que s'estan venent a uns preus molt baixos. I tot això amb l'ajuda de l'estat. Per este motiu les privatitzacions són una estratègia imposada per la banca als països de l'euro com a manera d'aconseguir la venda del patrimoni i serveis molt rendibles dels països perifèrics. Veiem així com l'enorme domini de la banca explica que els estats perifèrics estiguen estancats en el seu deute sense poder desfer-se'n, la qual cosa no ocorre per incompetència, sinó per disseny, ja que així aconseguix introduir-se i aconseguir major rendibilitat en comprar a preus molt baixos el que abans era públic. Qualsevol lector d'este article haguera d'indignar-se. Per cert, este article fou enviat a alguns dels mitjans de major difusió del país, cap dels quals va considerar oportú publicar-lo.
Vegeu el cas de les caixes d'estalvis espanyoles, que s'estan venent a uns preus molt baixos. I tot això amb l'ajuda de l'estat. Per este motiu les privatitzacions són una estratègia imposada per la banca als països de l'euro com a manera d'aconseguir la venda del patrimoni i serveis molt rendibles dels països perifèrics. Veiem així com l'enorme domini de la banca explica que els estats perifèrics estiguen estancats en el seu deute sense poder desfer-se'n, la qual cosa no ocorre per incompetència, sinó per disseny, ja que així aconseguix introduir-se i aconseguir major rendibilitat en comprar a preus molt baixos el que abans era públic. Qualsevol lector d'este article haguera d'indignar-se. Per cert, este article fou enviat a alguns dels mitjans de major difusió del país, cap dels quals va considerar oportú publicar-lo.
Pena de mort als polítics-lladres!
ResponderEliminar