En resposta a les declaracions que Enric Morera féu dient que el seu desig és arreplegar tots els vots d’aquells que no volen votar comunista, direm que:
No ens avergonyim de ser comunistes. No, si ser comunistes és dir-los als socialistes i als populars que no volem més centrals nuclears i que tanquen d’una vegada per totes la de Cofrents, que ha tingut deu incidents anuals en els últims deu anys. Sabem que és un tema controvertit i complex, que no pot convertir-se en proclama des del desconeixement, des de la ignorància. Les energies renovables no són la panacea, però millor solució sí són. I si l'energia nuclear suposa un 18% de l'energia produïda i suposa un 10% de la consumida, pensem que és ben factible la seua substitució. Si això, amb tot, comporta un canvi de ritme important en les nostres vides, preferim este risc al risc d'un esclafit nuclear.
No ens avergonyim de ser comunistes, si ser comunistes és dir-los als socialistes i populars: No a la guerra! No a les guerres per petroli! Per què a ningú li importa, ni s’ha plantejat intervindre en la situació de Ghana o el Iemen? Perquè són pobres, clar està. Per què ningú es planteja intervindre en el Vaticà, que és l’únic estat dictatorial de l’Europa occidental, amb un líder que en la seua joventut formà part de les files nazionalsocialistes, que dóna suport a la pederàstia, els maltractaments i els assassinats a les dones, promovent el masclisme i l’homofòbia més rancis i que està basat en l’especulació de l’art i en les inversions al parquet fetes amb les herències de iaios ingenus i els diners de l'estat? Perquè són ells mateixos qui manen als nostres governs. Fins i tot ZP té por d'anar a l'infern si no es comporta com Déu mana, davant dels representants amb sotana de la divinitat cristiana.
Vergonya ens fa que Espanya siga dels països que més armes ven per alimentar les guerres o el terrorisme d’estat. Qui diria que Bin Laden i el Che moririen de la mateixa manera...! Qualsevol cap d'estat o de govern que fi
rme el sí a qualsevol actuació armada hauria d'acabar empresonat o, com farien ells, se'ls haurien de fer fotos en porreta i acabar rematant-los després d'unes tortures delicades.
No ens fa vergonya ser comunistes, perquè ser comunistes és rebutjar l’acumulació de la propietat privada en nom d’un repartiment just. Pot ser més lícit, més digne, que quatre lladres tinguen diners per a salvar el món i el món es mora de fam? Algú se'n recorda o sap què collons és PASSAR FAM? Tindran alguna capaciat d'empatia els dels parquets, els ministres, els dels consells de les empreses amb les butxaques plenes?
Perquè som comunistes reclamem que els banquers que ens han furtat milionades vagen a la presó i no que se’ls subvencione amb els diners de tots, perquè és un total desgavell. Reclamem la nacionalització de la banca, de la telefonia, de la xarxa de gas, d’Internet... perquè l'estat és capaç de gestionar-los i evitar l’enriquiment dels empresaris.
Vergonya ens fan Camps, la justícia subornada i Rita la Cantaora. Vergonya de cacics. Vergonya ens fan les cúpules de qualsevol col·lectiu del PP perquè simpatitzen amb els amiguismes i els representen. Però més vergonya encara ens fan els representats que trien eixa classe de representables impresentables. Vergonya de mals veïns, de ciutadans adormits, de massa borrega que assentix i ens emmalaltix a tots amb la seua falta d'indignació, de crítica, de seny, de memòria. Vergonya de colpets en l'esquena, d'untaments, de malbarataments, de centrats i imparcials.
No ens avergonyim de ser parcials, de ser comunistes, si ser comunistes és dir-los als progres, als compromesos, als ecoesnobs, que poden cantar missa en llatí i que la gent pot creure'ls, però que mai més en el nostre nom defensaran la privatització dels serveis bàsics, com el de la neteja; ni afavoriran la creació d’obres elitistes i supèrflues, com un camp de golf al Coto Català o unes pistes d’esquí a Llíria. Ja sabem que ho venen molt bé, que ens porten a pensar que només amb l’adquisició d’uns pals practicarem un dels esports més “elegants” i ascendirem en l’escala social. Una fal·làcia més. Com la carlota que vol menjar-se la burra. El classisme no entén d’integració i les classes mitjanes i baixa mai serem cools.
Vergonya ens fa haver confiat en la gent equivocada. Però dit açò, esperem sincerament i pel bé de tots, que aprenguen a ser millors persones. Que viatgen, que caminen tant cap al centre i cap a la dreta com vullguen, però que no obliden que els turistes que viatgen mai viuen al lloc que els acull: només fan fotos, desfan sabata, però mai arriben a sentir com a propis els dubtes del lloc que xafen.
Nosaltres no volem ser progressistes, si el progrés és tot açò. Preferim que els progressistes d’este progrés especulador i assassí siguen el PP i els qui vullguen imitar-los. Nosaltres preferim ser els reaccionaris, sí, perquè no és este el progrés que somiàvem.
Perquè som comunistes reivindiquem el dret a ser diferents. A la ràbia, al plor, a la rialla, al clam. Reivindiquem la lluita per un món millor, perquè estem convençuts que eixe món és possible. Però hi ha una condició necessària, i és que siga una lluita de tots. No fa falta ser un activista polític, també es canvia el món des de casa. Cada u lluita en la mesura de les seues possibilitats.
Reivindiquem el dret a la queixa. Hem de cridar ben fort quan els candidats que hem elegit fan tot el contrari del que posava al programa o d’allò que proclama la seua ideologia. No pot ser que els socialistes retallen el sou als funcionaris per a pagar als banquers, que pugen l’edat de jubilació als 67 anys i facen una reforma laboral, abaratint i facilitant l’acomiadament, subvencionat amb fons públics; tirant per terra tota la faena i la lluita que els seus antecessors van dur a terme contra els explotadors. Ai, si Pablo Iglesias alçara el cap!! Segur que s'haguera presentat a les primàries socialistes... Nosaltres no ens avergonyim de l’herència ideològica dels qui es deixaren la pell perquè els que estem hui ací visquérem millor.
No ens avergonyim de ser comunistes, si ser comunistes és dir-los als socialistes i populars: No a la guerra! No a les guerres per petroli! Per què a ningú li importa, ni s’ha plantejat intervindre en la situació de Ghana o el Iemen? Perquè són pobres, clar està. Per què ningú es planteja intervindre en el Vaticà, que és l’únic estat dictatorial de l’Europa occidental, amb un líder que en la seua joventut formà part de les files nazionalsocialistes, que dóna suport a la pederàstia, els maltractaments i els assassinats a les dones, promovent el masclisme i l’homofòbia més rancis i que està basat en l’especulació de l’art i en les inversions al parquet fetes amb les herències de iaios ingenus i els diners de l'estat? Perquè són ells mateixos qui manen als nostres governs. Fins i tot ZP té por d'anar a l'infern si no es comporta com Déu mana, davant dels representants amb sotana de la divinitat cristiana.
Vergonya ens fa que Espanya siga dels països que més armes ven per alimentar les guerres o el terrorisme d’estat. Qui diria que Bin Laden i el Che moririen de la mateixa manera...! Qualsevol cap d'estat o de govern que fi
rme el sí a qualsevol actuació armada hauria d'acabar empresonat o, com farien ells, se'ls haurien de fer fotos en porreta i acabar rematant-los després d'unes tortures delicades.
No ens fa vergonya ser comunistes, perquè ser comunistes és rebutjar l’acumulació de la propietat privada en nom d’un repartiment just. Pot ser més lícit, més digne, que quatre lladres tinguen diners per a salvar el món i el món es mora de fam? Algú se'n recorda o sap què collons és PASSAR FAM? Tindran alguna capaciat d'empatia els dels parquets, els ministres, els dels consells de les empreses amb les butxaques plenes?
Perquè som comunistes reclamem que els banquers que ens han furtat milionades vagen a la presó i no que se’ls subvencione amb els diners de tots, perquè és un total desgavell. Reclamem la nacionalització de la banca, de la telefonia, de la xarxa de gas, d’Internet... perquè l'estat és capaç de gestionar-los i evitar l’enriquiment dels empresaris.
Vergonya ens fan Camps, la justícia subornada i Rita la Cantaora. Vergonya de cacics. Vergonya ens fan les cúpules de qualsevol col·lectiu del PP perquè simpatitzen amb els amiguismes i els representen. Però més vergonya encara ens fan els representats que trien eixa classe de representables impresentables. Vergonya de mals veïns, de ciutadans adormits, de massa borrega que assentix i ens emmalaltix a tots amb la seua falta d'indignació, de crítica, de seny, de memòria. Vergonya de colpets en l'esquena, d'untaments, de malbarataments, de centrats i imparcials.
No ens avergonyim de ser parcials, de ser comunistes, si ser comunistes és dir-los als progres, als compromesos, als ecoesnobs, que poden cantar missa en llatí i que la gent pot creure'ls, però que mai més en el nostre nom defensaran la privatització dels serveis bàsics, com el de la neteja; ni afavoriran la creació d’obres elitistes i supèrflues, com un camp de golf al Coto Català o unes pistes d’esquí a Llíria. Ja sabem que ho venen molt bé, que ens porten a pensar que només amb l’adquisició d’uns pals practicarem un dels esports més “elegants” i ascendirem en l’escala social. Una fal·làcia més. Com la carlota que vol menjar-se la burra. El classisme no entén d’integració i les classes mitjanes i baixa mai serem cools.Vergonya ens fa haver confiat en la gent equivocada. Però dit açò, esperem sincerament i pel bé de tots, que aprenguen a ser millors persones. Que viatgen, que caminen tant cap al centre i cap a la dreta com vullguen, però que no obliden que els turistes que viatgen mai viuen al lloc que els acull: només fan fotos, desfan sabata, però mai arriben a sentir com a propis els dubtes del lloc que xafen.
Nosaltres no volem ser progressistes, si el progrés és tot açò. Preferim que els progressistes d’este progrés especulador i assassí siguen el PP i els qui vullguen imitar-los. Nosaltres preferim ser els reaccionaris, sí, perquè no és este el progrés que somiàvem.
Perquè som comunistes reivindiquem el dret a ser diferents. A la ràbia, al plor, a la rialla, al clam. Reivindiquem la lluita per un món millor, perquè estem convençuts que eixe món és possible. Però hi ha una condició necessària, i és que siga una lluita de tots. No fa falta ser un activista polític, també es canvia el món des de casa. Cada u lluita en la mesura de les seues possibilitats.
Reivindiquem el dret a la queixa. Hem de cridar ben fort quan els candidats que hem elegit fan tot el contrari del que posava al programa o d’allò que proclama la seua ideologia. No pot ser que els socialistes retallen el sou als funcionaris per a pagar als banquers, que pugen l’edat de jubilació als 67 anys i facen una reforma laboral, abaratint i facilitant l’acomiadament, subvencionat amb fons públics; tirant per terra tota la faena i la lluita que els seus antecessors van dur a terme contra els explotadors. Ai, si Pablo Iglesias alçara el cap!! Segur que s'haguera presentat a les primàries socialistes... Nosaltres no ens avergonyim de l’herència ideològica dels qui es deixaren la pell perquè els que estem hui ací visquérem millor.
Des d’EUPV reivindiquem l’honestedat dels polítics, ja estem farts de paraules buides de contingut i de programes electorals mentiders. La veritat, eixa que no és elegant, que és irreverent i que crida com crida una verdurera del mercat. La veritat és que estem cansats, farts de tanta hipocresia, de tanta inèrcia, de tanta educació encorbatada que clava punyalades per l’esquena en nom del bé comú. Ja n’hi ha prou!!
En un món en el que les coses canvien vertiginosament, està clar que els antics mètodes no ens valen. Nosaltres reflexionem, assagem maneres d’adaptar-nos als nous reptes, conscients de que som uns més: un incrèdul més, un vianant més, un pacient més, un veí més, un treballador més, un aturat més... Però ens topem amb un sistema que es degrada any rere any, amb una societat meninfot i absent, passiva en el millor dels casos o obstaculitzadora i retrògrada en el pitjor d’ells, que ha substituït la cultura de l’esforç i la camaraderia, amb la complicitat del silenci, per la recerca desenfrenada de la felicitat il·lusòria i immediata basada en els beneficis materials, l’ostentació i la notorietat. Però no tots cabem dins de la casa de Gran Hermano, ni enamorarem mai un príncep.
Reivindiquem també la humilitat, perquè si som humils serem capaços de mirar al veí d’igual a igual (siga el veí qui siga), serem capaços de reconéixer els nostres errors i, per tant, d’aprendre d’ells i construir un futur més digne per a les pròximes generacions.
Si no podem canviar el món, ens queda el dret a la resistència. Potser la nostra llibertat siga ja tan pobra que haja de conformar-se a viure darrere de la cortina de fum, bufant, armant revolucions, penjant banderoles, cridant mentre ens quede temps i aire als pulmons.
Des d’Esquerra Unida vos desitgem molta sort i que la vostra elecció a l’hora de votar el pròxim 20-N siga profitosa per a tots. Perquè desitgem de tot cor que la política siga cosa de tots, vos esperem en un racó de l’esquerra. Tenim les mans buides, però les mans són nostres. I no vos espanteu, que no tots som comunistes, però tots som uns desvergonyits.
Salut i República.
En un món en el que les coses canvien vertiginosament, està clar que els antics mètodes no ens valen. Nosaltres reflexionem, assagem maneres d’adaptar-nos als nous reptes, conscients de que som uns més: un incrèdul més, un vianant més, un pacient més, un veí més, un treballador més, un aturat més... Però ens topem amb un sistema que es degrada any rere any, amb una societat meninfot i absent, passiva en el millor dels casos o obstaculitzadora i retrògrada en el pitjor d’ells, que ha substituït la cultura de l’esforç i la camaraderia, amb la complicitat del silenci, per la recerca desenfrenada de la felicitat il·lusòria i immediata basada en els beneficis materials, l’ostentació i la notorietat. Però no tots cabem dins de la casa de Gran Hermano, ni enamorarem mai un príncep.
Reivindiquem també la humilitat, perquè si som humils serem capaços de mirar al veí d’igual a igual (siga el veí qui siga), serem capaços de reconéixer els nostres errors i, per tant, d’aprendre d’ells i construir un futur més digne per a les pròximes generacions.
Si no podem canviar el món, ens queda el dret a la resistència. Potser la nostra llibertat siga ja tan pobra que haja de conformar-se a viure darrere de la cortina de fum, bufant, armant revolucions, penjant banderoles, cridant mentre ens quede temps i aire als pulmons.
Des d’Esquerra Unida vos desitgem molta sort i que la vostra elecció a l’hora de votar el pròxim 20-N siga profitosa per a tots. Perquè desitgem de tot cor que la política siga cosa de tots, vos esperem en un racó de l’esquerra. Tenim les mans buides, però les mans són nostres. I no vos espanteu, que no tots som comunistes, però tots som uns desvergonyits.
Salut i República.
No hay comentarios :
Publicar un comentario
Aquest és un espai per a poder participar lliurement i no és la nostra intenció la d'introduir cap tipus de censura, encara que les idees exposades siguen crítiques amb nosaltres.
Però, i ja que no ens fem responsables de les idees ací exposades, no podem permetre que es facen acusacions a terceres persones alienes, sense proves, i de forma anònima. Per això, tot missatge que acuse una persona de fora de l'àmbit polític i que no tinga cap tipus d'identificació serà esborrat.
Esperem que ho entengueu.