ON ESTÀ EL TSUNAMI?

Article de Vicenç Navarro.

Politòleg i economista. Catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra.

No hi ha plena consciència en els majors centres dels establishments polítics i mediàtics espanyols del grau de descontent de la majoria de la població cap a la classe política. Una de les expressions utilitzades pel Moviment 15-M per a manifestar el seu desacord amb les polítiques públiques altament impopulars aprovades durant els anys de crisi per majories en les Corts espanyoles (i en uns quants parlaments autonòmics), és que estos polítics “no ens representen”, dita que gaudix d'una simpatia generalitzada entre la població. Les enquestes d'opinió popular expressen que la classe política s'ha convertit en un dels majors problemes que existixen a Espanya. 

Esta indiferència amb les institucions polítiques està basada, en part, en la naturalesa poc representativa del Parlament, resultat d'un sistema electoral poc representatiu, fet que s'ha mostrat amb tota claredat en les eleccions del 20-N. 

La interpretació més comuna en els mitjans de major difusió espanyols és que la població s'ha mogut cap a la dreta, triant massivament el partit conservador. Amb això s'assenyala per part de tals mitjans que hi ha un ampli suport a les propostes electorals del PP, que se centren en la necessitat fer retallades massives de gasto públic. Rajoy va assenyalar en campanya que, excepte les pensions, cap altre capítol del pressupost se salvaria de les reduccions de gasto públic. 

La victòria del PP s'està presentant, doncs, com una victòria aclaparadora, utilitzant-se el terme tsunami amb gran freqüència. I com a mostra d'este tsunami es presenta el mapa electoral d'Espanya cobert de blau, el color del PP, excepte a Catalunya i Euskadi. Este tsunami es presenta també com un mandat per a fer polítiques d'austeritat. Per cert, a Catalunya, la victòria de CiU també s'ha presentat com una aprovació massiva per part del poble català de les polítiques de retallades que ha realitzat el partit en el Govern. En totes estes interpretacions s'ignora l'escassa qualitat democràtica del sistema electoral espanyol. Vegem les dades.

El PP va aconseguir només el 30% del vot del cens electoral, és a dir, de tots els espanyols adults que podien votar. Això vol dir que el 70% no els va votar. No és cert, per tant, que el poble espanyol que inclou, a més dels votants del PP, els abstencionistes i els votants d'altres opcions polítiques, haja donat el seu suport al PP i a les seues polítiques d'austeritat. La gran majoria del poble espanyol no va votar PP, ni recolza les seues polítiques. 

És més, les dades tampoc confirmen que hi haja hagut un moviment del poble espanyol cap a la dreta. El vot del PP va ser del 30,27% de totes les persones que podien votar, que va ser només un 0,96% (repetisc, només un 0,96%) més del que va aconseguir en 2008 en les anteriors eleccions legislatives (un 29,31%). És difícil sostindre que hi ha hagut un tsunami a favor del PP, l'expressió utilitzada en la majoria dels mitjans. Continua sent un partit que, davall un sistema proporcional que donara el mateix pes a tots els vots, seria minoritari. El seu augment accentuat de nombre de parlamentaris es deu primordialment al col·lapse del PSOE, que va passar de representar el 32,19% del cens electoral al 19,49%, precisament per haver fet les retallades que ara el PP vol expandir. No és coherent argumentar que hi ha un mandat popular per a realitzar les polítiques d'austeritat del PP quan el PSOE va ser expulsat del Govern precisament per dur a terme estes polítiques. 

Una situació inclús més accentuada ocorre a Catalunya amb CiU. Este partit va aconseguir només el vot del 18,8% de tots els catalans que podien votar, la qual cosa vol dir que el 81,2% no els va votar. Deduir d'això –com ha conclòs el president Mas– que el resultat de les eleccions és una mostra de suport del poble català a les seues retallades és una lectura excessivament esbiaixada que no té credibilitat. Ací, de nou, el fet que es presentara a tot Catalunya davall els colors de CiU es deu predominantment al descens tan notable del PSC, que va passar de collir el suport d'un 31,74% del cens electoral (de tots els catalans que podien votar) a un 17,1%, resultat en gran part de la identificació del PSC amb les retallades de Zapatero. 

No hi ha, doncs, un mandat popular perquè el PP o CiU realitzen les polítiques de retallades, si per mandat s'entén el desig de la majoria de la ciutadania. En realitat, les enquestes que tenim disponibles mostren que la majoria de la població no està d'acord amb esta sèrie de polítiques, afavorint altres alternatives, moltes de les quals ni tan sols estan sent considerades (enquesta del CIS del 2010 i 2011). 

Veiem, aleshores, que el partit que governarà és un partit minoritari entre la població espanyola, encara que tinga gran majoria en escons. D'ací que quan el Moviment 15-M denuncie a les Corts espanyoles per realitzar les polítiques impopulars de retallades, per no representar a la majoria de la població, portarà tota la raó, perquè representaran només a una minoria. El PP tindrà un control quasi absolut sobre els aparells de l'Estat sense que els haja votat la majoria dels espanyols, per molt que els mitjans pinten en blau el mapa d'Espanya. No hi ha dubte que, de dur-se a terme estes polítiques de retallades, a més de generar gran conflicte social, desacreditaran encara més a la classe política i a la democràcia espanyola. Les noves generacions, educades ja en valors democràtics, són més exigents que les que els van precedir i no acceptaran la democràcia limitada que tenim, resultat d'una Transició gens modèlica que va determinar una democràcia incompleta, responsable d'un benestar insuficient.