LA BANCA, EL FRAU FISCAL I EL NEW YORK TIMES

Article de Vicenç Navarro.

Este article critica la falta de cobertura de temes de frau fiscal per part dels mitjans de major difusió de l’estat, resultat de l'enorme influència que la banca té sobre tals mitjans. De fet, són la banca i els banquers alguns dels qui contribuïxen més al frau.

El New York Times ha anat publicant una sèrie d'articles sobre Emilio Botín, presentat com el banquer més influent d'Espanya i president del Banc de Santander, que tenen inversions financeres de gran pes a Espanya, Brasil, la Gran Bretanya i als Estats Units. En EUA el Banc de Santander és propietari de Sovereign Bank.

El que li interessa al rotatiu nord-americà no és, no obstant això, el comportament bancari del Santander, sinó el del seu president i el de la seua família, així com la seua enorme influència política i mediàtica a Espanya. Un indicador d'açò és que cap dels cinc rotatius més importants del país ha citat o fet comentaris sobre esta sèrie d'articles en el diari més influent d'EUA i un dels més influents del món. És de suposar que si s'escrigueren articles semblants, per exemple, sobre Zapatero, estos reportatges serien notícia. No és així en el cas de Botín.

Una discussió important dels articles és l'ocultació per part de Botín i de la seua família d'uns comptes secrets establits des del colp d’estat del 36 en la banca suïssa HSBC. Pel que s'ha vist, en eixos comptes hi ha 2.000 milions d'euros que mai s'han declarat a les autoritats tributàries de l'estat espanyol. Però un empleat del banc suís, despitat pel maltractament rebut pel banc, decidí publicar els noms de les persones que depositaven els seus diners en eixe banc sense mai declarar-ho en els seus països. Entre ells hi havia ni més ni menys que 569 espanyols, incloent Botín i la seua família, i grans noms de la vida política i empresarial (entre ells, per cert, el pare del president de la Generalitat catalana, Artur Mas).

Segons el New York Times, esta pràctica és molt comuna entre les grans famílies, les grans empreses i la gran banca. El frau fiscal en estos sectors és enorme. Segons l’Agència Tributària espanyola, el 74% del frau fiscal se centra en estos grups, amb un total de 44.000 milions d'euros que l'estat espanyol (el central i els autonòmics) no ingressa. Esta quantitat, per cert, quasi aconseguix la xifra del dèficit de gasto públic social espanyol respecte de la mitjana de la UE-15 (66.000 milions d'euros), és a dir, el gasto que hauríem de gastar-nos en el nostre Estat del Benestar (sanitat, educació, escoles d'infància, servicis a persones amb dependència, i altres) pel nivell de desenrotllament econòmic que tenim i que no ens gastem perquè l'estat no arreplega eixos fons. I una de les causes per les quals no s'arrepleguen és el frau fiscal realitzat pels col·lectius citats en el New York Times. El resultat de la seua influència és que l'Estat no s'atrevix a arreplegar-los. En realitat, la gran majoria d'investigacions de frau fiscal de l'Agència Tributària se centra en els autònoms i professionals liberals, el frau dels quals representa només el 8% del frau fiscal total.

És també coneguda la intervenció d'autoritats públiques per a protegir a Botín de les perquisicions de la mateixa Agència Tributària. El cas més conegut és la gestió realitzada per l'exvicepresidenta De la Vega per a interrompre una d’eixes investigacions. Però Botín no és l'únic. Com assenyala el New York Times, fa dos anys, César Alierta, president de Telefónica, que estava sent investigat, va deixar d'estar-ho. Com escriu el diari amb una certa ironia, "el Tribunal va desistir de continuar estudiant el cas perquè, segons el jutge, ja havia passat massa temps entre el moment dels fets i la seua presentació al tribunal". Una mesura que juga a favor dels fraudulents és la ineficàcia de l'Estat així com el seu temor de realitzar la investigació. Va ser, ni més ni menys, el president Aznar, que en un moment de franquesa va admetre que "els rics no paguen impostos a Espanya".

Esta tolerància per part de l'Estat amb el frau fiscal dels superrics es justifica amb l'argument que, encara que no paguen impostos, les conseqüències d'això són limitades perquè en són pocs. El president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha indicat que la pujada d'impostos dels rics i superrics té més un valor testimonial que pràctic, perquè el seu número és escàs. La solidesa de l’argument, no obstant això, és nul·la. En realitat, aconseguix nivells de frivolitat. Ignora l'enorme concentració de les rendes i de la propietat existent a Espanya (i a Catalunya), un dels països on les desigualtats socials són majors i on l'impacte redistributiu de l'Estat és menor. Els 44.000 milions d'euros a l'any que no es recapten dels superrics per part de l'Estat hagueren evitat els enormes retalls de gasto públic social que l'Estat espanyol està hui realitzant.Però una altra observació que fa el New York Times sobre el frau fiscal i la banca és el silenci que existix en els mitjans d'informació sobre el frau fiscal. El rotatiu cita a Salvador Arancibia, un periodista de temes financers que va treballar per al Santander, que assenyala com a causes d'este silenci el fet que el Santander gasta molts diners en anuncis comercials, i que és la banca un dels sectors més importants en el finançament dels mitjans, no només comprant espai d'anuncis comercials, sinó també proveint crèdits", aclarix Arancibia, "mesures d'enorme importància en un moment com l'actual, on els mitjans estan en una situació financera molt delicada". D'ací que haja d'agrair al diari que s'atrevisca a publicar-ho, perquè "hui, articles com els que publica el New York Times o el meu no tenen fàcil publicació al nostre país". És el que anomenen "llibertat de premsa".