El resultat de les recents "eleccions generalíssimes" (per això de caure en 20 de novembre i tal) pot donar lloc a les més diverses interpretacions. Després d'un precipitat fi de legislatura, diversos atropells del PSOE als ciutadans abans de liquidar-la, una renyida i intensa campanya electoral i un resultat no del tot falaguer; tan sols ens queden aguantar setmanes de bombardejos en els distints mitjans de comunicació amb milers d'interpretacions i anàlisi que no fan sinó acovardir el cervell i calmar tota capacitat d'anàlisi individual.
No seré jo qui faça ara una conscienciosa anàlisi respecte d'això, ni de bon tros. El que sí em preocupa, i des de fa ja molt de temps, és la presa de consciència de classe i el fet que el vot obrer al nostre país ha sigut totalment fagocitat pel Partido Popular. L'exemple és molt clar: només exposaré un cas meu i tots associareu alguna situació semblant. Fa no molt que, en una reunió familiar, vaig tindre la "fortuna" d'escoltar: "Cal votar a la dreta perquè és la que té els diners". No diré quin familiar ho va dir, ja que al meu cosí Antonio no li agrada que diguen el seu nom... En eixe moment només se't passa pel cap una cosa: "Evident, tenen diners perquè li'ls trauen a gent com a tu o a mi, caracollons!". Este és el moment en què l'educació i el respecte se sobreposen al pensament i intente confrontar la seua afirmació amb fets més que evidents. I, una vegada més, absort contemple que tot esforç i raonament resulta infructuós. Ell està plenament convençut que la dreta és la solució a tots els problemes "perquè són els que tenen empreses, diners, contactes..."; al marge queden les corrupteles, les retallades socials, les privatitzacions i un llarg etcètera que pareix que no li afecta gens.
El resultat d'Izquierda Unida (amb quasi 1'7 milions de vots i 11 escons en el Congrés) és un fet molt positiu que confirma el que alguns ja albiràvem: el discurs fet des de la nostra formació ha sigut més clar en un període de crisi com l'actual. Darrere d'alegrar-nos, toca ara tirar mà d'eixa crítica (i autocrítica) que mai hem abandonat: tan sols hem sigut capaços d'arribar a gent amb una certa capacitat crítica (que no és poc). Els que ens han depositat la seua confiança han sigut aquelles persones que, per mitjà del seu pròpia anàlisi, han entés que Izquierda Unida és l'única opció capaç de donar una eixida social a esta crisi. A pesar dels nostres molts errors, sempre hem sigut el baluard de la lluita democràtica pels drets i llibertats dels treballadors al nostre país (Marcelino, on vullga que estigues, sempre estaràs present).
A pesar de tot, IU no ha sigut capaç d'aconseguir l'immens suport de treballadors i parats, sobretot dels que tenen una situació més precària i la necessitat més primordial, que és satisfer les necessitats bàsiques. Tot això provoca que molts acatxen el cap i donen el seu vot a la dreta: eixos creadors d'ocupació nats en les mans dels quals es troben les empreses que donaran treball a tots aquells desocupats que ja no tenen ni subsidi amb què emportar-se alguna cosa de menjar a la boca.
De sobra coneixem que l'electorat del Partit Popular es caracteritza per ser un "funcionariat electoral": passe el que passe mai fallen, voten "a lo bo" i tornen a casa (per a mostra està que Rajoy ha guanyat unes eleccions amb una mínima pujada de vots; és a dir, les eleccions les ha perdut el PSOE i això ha permés guanyar al PP). D'altra banda, el vot que no va al PP acaba en formacions populistes com UPyD, que han aconseguit alimentar-se de treballadors descontents amb el PSOE i abstencionistes. Fa ja temps que ho dic: UPyD té el mateix discurs que la Falange en els anys 30 ("no som ni d'esquerres ni de dretes, nosaltres mirem pels treballadors..."). Bendito Ynestrillas fa a penes unes setmanes va demanar el vot per a UPyD perquè era "el més paregut a la Falange Auténtica en el nostre espectre electoral".
La humil opinió d'un servidor (si a algú li és de rellevància) és que el nostre principal objectiu hauria d'enfocar-se a arrancar de les mans el suport obrer a la dreta. Deixem-nos de melindros i frases buides: "UPyD i PP no tenen les nostres polítiques i no s'emmarquen dins del nostre electorat". Potser per això hem de deixar de costat a eixe electorat? NO!! Hem de demostrar amb fets que un altre camí sí que és possible: arrabassem el poder als poderosos i creem una ferramenta que transforme la realitat en favor de la majoria de la població. Recordem: els de baix EN SOM MÉS.
Tenint en compte l'actual situació -i el que encara queda per vindre, que no és poc-, hem de considerar molt seriosament la creació de consciència de classe. Izquierda Unida estaria cavant la seua pròpia tomba si es deixara de costat eixa lluita de classes. Tot ciutadà, sense excepció, ha de prendre consciència de classe per mitjà d'una mínima formació. I no estic parlant d'universitats només, sinó de centres de treball, en les sales d'espera de Sanitat, en la fila de l'INEM i fins en l'ascensor quan entre el veí. No ens enganyem: el Partido Popular té ací un calador de vots immens. Algú es pregunta encara on? Seré més clar encara. En la mentalitat submisa de l'esclau, en la por a pensar, en la baralla per una almoina (llija's ocupació precària i mal pagada)...
Són moltes les ferramentes disponibles hui en dia per a fer-nos sentir en la societat. Tenim un discurs argumentat en una rebel·lia conscient i intel·lectual, tant individual com col·lectiva. Ací està el 15-M amb la seua lluita per bandera, ací està la mostra que una rebel·lia organitzada és possible. I remetré ja al mestre de mestres, al senyor Anguita: "Abans d'omplir els carrers de gent, hem d'omplir els caps de la gent que ix al carrer". La consciència de classe requerix dels mateixos elements: formació, anàlisi, consciència, crítica, autocrítica, rebel·lió i lluita. No obstant això, ens falta el més important: posar-nos tots a una, emprendre una labor comuna per a acabar amb la mentalitat sumida que ha fet levitar als militants i simpatitzants del Partido Popular. Ja tenen en les seues mans el poder econòmic, mediàtic, el poder local, l'Església, la gran majoria de les autonomies i ara l'Estat. Els deixarem que també prenguen el poder sobre nosaltres mateixos? Vaja, que no és res...
Liquide este llarg pensament per escrit amb una frase de Karl Marx: "Què és la felicitat? Tal com està la situació hui en dia i després de contemplar les innumerables injustícies que ens envolten cada dia, jo sóc feliç quan lluite contra tot això".
No hay comentarios :
Publicar un comentario
Aquest és un espai per a poder participar lliurement i no és la nostra intenció la d'introduir cap tipus de censura, encara que les idees exposades siguen crítiques amb nosaltres.
Però, i ja que no ens fem responsables de les idees ací exposades, no podem permetre que es facen acusacions a terceres persones alienes, sense proves, i de forma anònima. Per això, tot missatge que acuse una persona de fora de l'àmbit polític i que no tinga cap tipus d'identificació serà esborrat.
Esperem que ho entengueu.