UN MANIFEST ACLARIDOR

Article de Francesc Frutos, exsecretari general del PCE

Un grup d'intel·lectuals, encastats en l'esquerra, acaba de publicar un manifest en defensa de les mobilitzacions del passat mes d'octubre. Les informacions destaquen Noam Chomsky, a Naomi Klein i a Eduardo Galeano com a firmants. El manifest és curiós, exigix un canvi en les institucions internacionals: FMI, OMC, el comerç internacional, els bancs multinacionals, el F8/G20, i el Consell de Seguretat de l'ONU que són, segons el manifest, el “Mubarak Global”, “el nostre Assad mundial”, “el nostre Gadaffi internacional”.

Que delicats són els intel·lectuals refinats amb la seua retòrica banal d'avecrem revolucionari, és a dir, de revolució polida i de saló. Se'ls ocorren noms insignificants en el funcionament de les institucions que diuen denunciar i “combatre” i, no obstant això, no anomenen els verdaders responsables d'estes, als culpables principals del desastre econòmic i social de les guerres que produïxen per a mantindre la seua indústria bèl·lica, el seu domini i rapinya sobre els pobles. No anomenen Bush, Obama, Sarkozy, Cameron, Ban Ki-moon, els titelles tipus Aznar o Sabater, i, com a grans impulsors, als que darrere d'eixa cova d'Alí Babà anomenada mercats saquegen el món. No anomenen Netanyahu, ni els crims, ni l'ocupació, ni el robatori de terres, ni la destrucció d'humils vivendes palestines per a assentaments. No anomenen a l'OTAN, ni al seu secretari general Rasmussen, anomenen a Gadafi, el poble del qual està sent massacrat per l'OTAN i mercenaris, a Assad, president d'un país en què han infiltrat armes, diners i mercenaris perquè els problemes existents es convertisquen en guerra civil i puga avançar el control de l'imperialisme occidental-sionista sobre tota la zona.

Utilitzen, en definitiva, el mateix llenguatge que l'OTAN i que l'imperialisme que diuen combatre, al referir-se a Gadaffi o a Assad. No cal ser proGadaffi, ni proAssad per a informar veraçment de la realitat, dels bombardejos, de les infiltracions armades per a canviar la realitat, del suport a, i de, grups integristes, còmplices del terrorisme, de la negativa de l'OTAN, ONU i comparses, a una intervenció política per a avançar en la solució pacífica dels problemes, tal com van plantejar Veneçuela, Brasil, la Unió Africana i altres per a Líbia, vàlid per a qualsevol situació quan es busca l'acord, es respecta la sobirania d'un país i s'actua com a membre ben nascut d'una societat. Els tres intel·lectuals esmentats defenen les mobilitzacions del 15-M sense citar coses elementals com l'OTAN, quan s'acaba d'aprovar un acord per a la instal·lació d'aquell escut antimíssils, que va posar en marxa el no-Nobel de la pau, George Bush, i ha firmat el sí-Nobel de la pau, Barak Obama. Un fet que ens afecta directament al nostre país i que ha tornat a posar en relleu la dependència servil de PSOE-PP-CiU… a l'imperi. Davant d'esta actitud de la “intel·lectualitat revolucionària”, els estranya que el 15-M no parle de guerra, de Líbia, de pau, d'imperialisme, de capitalisme, d'OTAN? I no sols per a denunciar la guerra i als responsables principals d'ella, pel patiment que causa, sinó també perquè la guerra destruïx la riquesa i malgasta els diners que han de dedicar-se a produir béns i servicis útils i no a la indústria de l'armament.
Quina llàstima, que els teòrics defensors del canvi social actuen des de l'interior del moviment de protesta amb pareguda informació i mètodes que el sistema. No deu ser que, a pesar de la retòrica, formen part del sistema com una espècie de consciència del mateix? Jo no sé altres persones, però jo no necessite eixa consciència.