UN MOS MOLT LLÉPOL

Article de Concha Caballero publicat a El País de 24/09/2011

Encara que parega mentira, en Espanya el percentatge d'alumnes que estudia en centres privats duplica al dels Estats Units d’Amèrica. Saps que som la nació europea, junt als Països Baixos, on l'educació privada ocupa major espai? Eres conscient que en la major part dels països europeus l'ensenyament públic ocupa el 90% del sistema educatiu general? Saps que seria impensable, posem per cas a Alemanya, plantejar alterar este estatus predominant de l'ensenyament públic? Creu algú que és fàcil als EUA concertar col·legis de caràcter religiós, per molt que invoquen fins i tot en el dòlar la seua confiança en Déu? Les dades pertanyen a l'últim informe de l'OCDE i es referixen a l'ensenyament de règim general, sense incloure els centres universitaris.

Des de fa anys s'ha produït una soterrada campanya contra l'ensenyança pública. D'una banda, s'ha desprestigiat el seu valor, s'han exaltat fenòmens absolutament minoritaris com la violència, o s'ha posat l'èmfasi en les seues limitacions, ocultant els enormes avanços que s'han produït en estos últims anys; d'altra banda, determinats governs autonòmics, han aplicat polítiques que afavorien a l'ensenyança privada fins a límits inaudits. El resultat és que només el 67% de l'alumnat del nostre país estudia en centres públics mentre que el 33% restant es repartixen en un exigu 10% de privat-privat i un 23% d'eixe invent tan fructífer i espanyol d'ensenyança privada sufragada amb fons públics que anomenem “concertada”.

Però, si volem conéixer millor la realitat és necessari aplicar una lupa d'augment i analitzar les diferències que es produïxen entre unes comunitats i altres. Mentre que a Andalusia el 75% del sistema educatiu general és públic, en Euskadi, l'ensenyança privada està ja en un fifty-fifty amb la pública, adornada pel generós finançament que els proporciona el concert amb l'estat i justificada, en part, en la defensa del seu patrimoni cultural. En la Comunitat de Madrid és on més avança la privatització de l'ensenyança i la reducció del gasto dedicat a l'educació pública. Els estudiants de l'ensenyança pública han retrocedit fins a un 54% del total. Els plans per al futur immediat són que l'ensenyança privada administre un 60% del model educatiu, ja que els centres de nova creació han sigut encomanats (previ regal del terreny públic) a entitats de caràcter privat, especialment de pertinença religiosa.
En cap país, ni tan sols en la catòlica Itàlia, l'Església ha aconseguit tantes prebendes en el model educatiu, ni tal col·laboració per part de les institucions. Pareix que les esperances aguirres, les cospedals i els legionaris de crist d'altres territoris són menys eficaços i astuts. Però açò no és de cap manera una guerra religiosa, sinó una batalla entre la igualtat d'oportunitats i la instauració d'un classisme rígid des de la infància. Un discurs que no oculten, en absolut, i que inclús servix de propaganda davant d'una desorientada classe mitjana que vol formar part de la futura elit dirigent. Això de resar i posar crucifixos en les parets és només un adorn més perquè de caritat cristiana caminen bé curtets com demostra el fet que a penes accepten en les seues aules alumnes amb necessitats educatives especials o immigrants.

Ens juguem alguna de les idees fundacionals de la democràcia avançada: que totes les persones han de tindre igualtat d'oportunitats per al seu desenvolupament i que la societat no es pot compartimentar des del seu origen llevat que vullguem tornar al sistema de castes medieval. Per això l'ensenyança pública, el seu professorat i la seua contribució no es posen en dubte en l'Europa avançada però sí en l'Espanya castissa.