L'obsolescència programada o obsolescència planificada és tindre la mala llavor de, premeditadament, posar fi a la vida útil d'un producte de manera que es torne obsolet o inservible al cap d'un període de temps calculat per endavant pel fabricant durant la fase de disseny del producte. S'utilitza en productes molt variats i, per a la indústria, estimula la demanda, ja que anima els consumidors a comprar nous productes de forma artificialment accelerada. Quant duraven abans els televisors i quant de temps duren ara? I les neveres? Quants mòbils han passat per les teues mans? I els nous aparells tecnològics, podran gastar-los el dia de demà els nostres néts? Veritat que ens han fet creure que açò sona a conya?
L'obsolescència programada fou desenvolupada per primera vegada entre 1920 i 1930, moment en què la producció en massa començà a forjar un nou model de mercat. Però això d'obsolescència programada no deixa de ser un eufemisme utilitzat en economia per a ocultar nombroses pràctiques nefastes i indecents que només perseguixen el benefici d'uns pocs. Parlem, com sempre, de lladres. De lladres conservadors i capitalistes. Com assenyala Annie Leonard en La història de les coses, l'obsolescència programada “és l'elaboració conscient de productes de consum que es tornaran obsolets en el curt termini per una fallada programada o una deficiència incorporada”.
La motivació econòmica que els productors tenen per a elaborar productes amb una vida útil limitada és induir intencionalment els clients que s'ha de seguir comprant noves versions d'estos productes a mesura que falla o mor l'anterior. Açò planteja la pregunta de rigor: per què el mercat no castiga els productors que utilitzen l'obsolescència programada, i no beneficia la producció de productes durables? La resposta és que l'actual sistema de mercat només s'interessa en el factor preu, i és el preu, és a dir un factor financer, el que regula la totalitat de les economies modernes.
Com les economies modernes es basen en el deute i el crèdit, gran part dels productes es planifiquen per a durar mentre es continuen pagant, de tal forma que es crea una dependència entre producció, consum i crèdit, on els fluxos financers es constituïxen en el motor central que mou l'economia, fent que el sistema financer justifique la seua existència. L'obsolescència programada, “és el motor secret de la nostra societat de consum”.
Este és l'autèntic malbaratament del sistema, i a mesura que açò ocorre, en benefici exprés de les grans corporacions, els escassos recursos del planeta s'esgoten i el medi ambient es veu afectat per muntanyes de residus que deterioren la qualitat de vida. És la gran paradoxa de l'actual model capitalista, que permet a les empreses produir i vendre productes dissenyats per a fallar en un termini breu només per a mantindre el sistema artificialment, amb una idea de fals creixement, mentre el medi ambient i els ciutadans-consumidors som els grans perjudicats.
Este documental (Comprar, tirar, comprar) realitzat per TVE ens mostra noves visions i dóna compte de nombrosos productes expressament dissenyats perquè deixen de funcionar a penes es complix la garantia, com les bombetes, els electrodomèstics o les noves tecnologies.
No hay comentarios :
Publicar un comentario
Aquest és un espai per a poder participar lliurement i no és la nostra intenció la d'introduir cap tipus de censura, encara que les idees exposades siguen crítiques amb nosaltres.
Però, i ja que no ens fem responsables de les idees ací exposades, no podem permetre que es facen acusacions a terceres persones alienes, sense proves, i de forma anònima. Per això, tot missatge que acuse una persona de fora de l'àmbit polític i que no tinga cap tipus d'identificació serà esborrat.
Esperem que ho entengueu.