CONSUMIR NO VOL DIR SER FELIÇ

El Worldwatch Institute és una entitat fundada el 1974 per Lester Brown i amb seu a Washington que treballa per fer possible una societat sostenible. Esta organització publica un informe anual, la conclusió del qual és aclaparadora: el consumisme erosiona la qualitat de vida de rics i pobres d’arreu del món. 

Es consumixen béns i serveis d’una manera tan desenfrenada, que el benefici que podria significar el fet que més d’una quarta part de la humanitat ja haja pogut accedir a satisfer les seues necessitats bàsiques hui en dia pot estar en perill. Més encara, que l’afany de consum mina, a més dels sistemes naturals dels quals depenem, la possibilitat d’assolir una vida millor per a tots. 
El que este informe anomena “la classe mundial dels consumidors” –és a dir, els usuaris de televisors, telèfons i Internet, juntament amb la cultura i els ideals que transmeten estos productes– té uns comportaments tan exagerats que ha convertit el que és un dret (el consum de béns i serveis) en un problema. Això sí, no és que estiguen en contra del consum (recordem que són ianquis), sinó que el que plantegen és que consumir no és necessàriament sinònim de benestar.


És evident que l’increment de la demanda consumidora als països en vies de desenvolupament estimula l’economia, crea llocs de treball i atrau la inversió estrangera. Amb tot, segons Danielle Nierenberg, coautora de l’informe, som més rics, més grossos, però no més feliços. Sigmund Freud, en el seu llibre El malestar de la cultura, diu: “¿Potser no constituïx un guany positiu de plaer, un innegable augment de la sensació de felicitat, el fet de poder escoltar tantes vegades com siga necessari la veu del fill que viu a centenars de quilòmetres del meu lloc de residència? ¿Potser no té importància que la medicina haja aconseguit reduir tant la mortalitat infantil i el risc d’infecció de les parteres i que s’arribe a perllongar la durada mitjana de la vida humana en un nombre considerable d’anys?”.

Ara bé, l’informe del Worldwatch Institute posa en relleu el fet que els estatunidencs, a pesar dels avanços de què gaudixen i el major consum que fan de béns i serveis, no han assolit la felicitat: els nord-americans que diuen ser molt feliços hui en dia són prop d’un terç de la població, exactament la mateixa proporció que es donava el 1957, quan els EUA només eren la mitat de rics. Fa pensar, no?