LA CIUTAT I LA DAVALLADA PRÒSPERA

Article d'Ernest García

            L’era del desenvolupament s’ha acabat. Ja ho sap tot déu però ningú no en parla: és el secret de la sària de l’inici de segle. Soscavada la seua base natural de sustentació, la fase d’expansió demogràfica i econòmica de la civilització industrial s’acosta al seu cim i ja es pot albirar el camí de baixada. Delerosos d’allargar una miqueta més la seua privilegiada participació en la festa, els amos del món llueixen múscul i fan guerres de conquesta: si no n’hi ha prou amb l’Organització Mundial del Comerç, aleshores és el torn del Seté de Cavalleria (o de la creu de Santiago Matamoros). Escampades per les cunetes, són visibles les restes en ràpida descomposició de les últimes bones intencions: tot allò per fer que el desenvolupament esdevinguera social, humà i fins i tot sostenible.

            Anuncis desagradables, mals averanys... Sona així, és cert, però és només perquè ens hem acostumat a creure que el creixement és sempre bo i que, per tant, sense remei, la decreixença haurà de ser dolenta. En realitat no ho sap ningú, no en tenim l’experiència. Tal vegada el descens podria generar una sensació de lleugeresa i benestar. Això diuen, almenys, en les primeres utopies del segle XXI: que la davallada pot ser pròspera.

            A Prosperous Way Down és, de fet, el títol d’un llibre de Howard i Elisabeth Odum; es tracta d’un estudi que, arran de la seua mort, s’ha convertit en una mena de testament de l’ecòleg nord-americà. L’argument, en síntesi, manté que un cicle amb quatre fases (creixement, clímax, davallada, i llarga i lenta recuperació dels recursos prèvia a una nova fase ascendent) és una característica comuna als ecosistemes i les civilitzacions. La societat industrial viu ara el seu clímax i, per tant, la davallada és imminent i indefugible. La dèria de mantindre les polítiques pròpies del creixement (gran escala, velocitat i competició), més enllà del clímax, substitueix el descens ordenat pel col·lapse. Finalment, l’aplicació de principis més adequats a una situació de recursos escassos (escala reduïda, eficiència i cooperació) pot fer que el decreixement siga benigne. La utopia dels Odum, doncs, no és gens apocalíptica; més aviat al contrari. Si més no, invita a perdre la por davant del que, de tota manera, sembla que se’ns ve al damunt.

            Pel que fa als processos d’urbanització, els autors recorden que les ciutats del segle XX s’han basat en un consum prodigiós de combustibles fòssils i electricitat. Amb dosis minvants, segons enuncien, les del segle XXI hauran de seguir un altre camí. És d’esperar, diuen, que els centres urbans no seran tan densos perquè no podran suportar les enormes concentracions actuals de persones, vehicles, tecnologia i informació. Al mateix temps, però, les ciutats no seran tan grans ni s’estendran tant sobre el territori, perquè no podrà desplaçar-se amb cotxe tanta gent. Amb menys automòbils, els assentaments suburbans dispersos no podran mantindre’s, i les poblacions i els llocs de treball tendiran a arraïmar-se, bé al voltant del centre urbà principal, bé en noves ciutats més allunyades. Afeblides les pressions destructives del present, l’espai alliberat permetrà la restauració dels boscos, camps i estanys. La reorganització a escala regional de la simbiosi entre l’economia i la terra serà la condició per a mantindre la productivitat en ciutats descentralitzades i menys consumidores d’energia.

            Com una herència insospitada d’Ebenezer Howard o de Cebrià de Montoliu, els criteris urbanístics de la davallada pròspera renoven i fonamenten la tradició de la ciutat-jardí. D’altra banda, reconeixen també les virtuts d’una certa compacitat de les formes urbanes (sense caure en el parany de confondre l’infilling amb la sostenibilitat). Tot plegat, els criteris esmentats ofereixen un bon nombre de suggeriments valuosos. Valuosos, en especial, per a la recerca d’una síntesi productiva entre la ciutat compacta i la ciutat verda, dues propostes actuals sobre la viabilitat ecològica de les ciutats que, sovint, semblen incompatibles.