El full de ruta de la UPYD té moltes paperetes per a seguir el mateix full de ruta del lerrouxisme: no diem que necessàriament acaben en el feixisme, però sí en l'autoritarisme més conservador.
Per a qui no ho sàpia, Alejandro Lerroux va ser un líder del Partit Radical que jugà a moltes coses en la política espanyola del principi del segle XX. Va ser un anticlerical i demagog republicà al principi, es va convertir a l'espanyolisme populista a Catalunya (l'“emperador del Paral·lel” barceloní), va formar coalició de govern amb la CEDA (extrema dreta prefeixista de Gil Robles) en la II República (el “bienni negre” del 34 al 36), i acabà recolzant i lloant el colp feixista de Franco.
Els components bàsics del “còctel de Lerroux” són els mateixos que els de la UPYD: populisme, demagògia i espanyolisme en abundància. Tot açò fonamentat en un líder (una líder en este cas) que menteix més que parla, que ataca a la "classe política", quan ella va fer la “primera comunió” amb cotxe oficial (32 anys porta la bona senyora menjant dels sous públics); i als que només els guia l'ambició més descarnada i arbitrària.
L'ambigüitat ideològica és una altra característica comuna entre Lerroux i la UPYD. Aparentment vénen de l'esquerra, gesticulen com si per ací anaren, però caminen a pas engegantits cap a la dreta. Per descomptat, proclamen que no són ni una cosa, ni l'altra (dreta o esquerra): són només espanyols honrats, gent del poble, que volen el bé d'Espanya per damunt dels “interessos de partit”, i dels “regnes de Taifes”.
El full de ruta d'UPYD té moltes paperetes per a seguir el mateix full de ruta del lerrouxisme: no diem que necessàriament acaben en el feixisme, tant de bo no, però sí en l'autoritarisme més conservador. Ja han donat alguna mostra en el programa electoral recent: augment dels gastos militars, centralització de competències, energia nuclear, política antiimmigració, qüestionament de drets com l'avortament, involució en el model educatiu, repagament sanitari, etc.
El calador de vots més importants el tenen, quina casualitat, a Madrid, Castella i el País Valencià. Tot el que pensa dretanament però vol continuar creient, i dient, que és d'esquerra, els vota. El populisme apolític (o siga, antidemocràtic) també els vota. No hi ha funcionari o docent estúpidament frustrat que no simpatitze amb eixa líder “tan sincera i natural”. A Andalusia també estan pescant i són la cresta d'una onada neocentralista i conservadora. Suposen per a molts votants, el corredor ideal de pas entre el PSOE i el PP. Per a molts andalusos i andaluses la UPYD és l'amortidor moral del seu abandó de l'esquerra.
S'han quedat sense el fantasma sinistre d'ETA i busquen un nou espai de xantatge emocional. Poden agafar qualsevol bandera a condició que els donen vots i faça soroll de sabre. Són la nova dreta (que com sempre és molt vella). Que tot el món ho sàpia, que ningú s'enganye. La UPYD és una dreta que acabarà, més prompte que tard convergint en el gran llac blau de les gavines, com en el seu dia féu Lerroux.
Estos, el dia q puguen, faran mes mal q'una pedregà
ResponderEliminar