APOSTASIA ÉS ALEGRIA

Mireu, germans, que no hi haja en cap de vosaltres cor roín d’incredulitat com per a apartar-se de Déu viu. (Heb 3:12)

No vull estar en la rifa ni pagar cap quota, però sempre que repartixen la cera, em toquen al timbre i em toquen la cabota. (Ravaler 46:160)

Últimament, en diferents comunicats als mitjans de comunicació, la jerarquia de l’Església catòlica ha posat de manifest una actitud d’intolerància i menyspreu cap a la comunitat LGTBIQ, dones, no catòlics... Esta actitud no és nova ni aïllada, sinó consegüent i coherent amb altres:

• criminalització de l’avortament i l’eutanàsia
• oposició a l’ús d’anticonceptius 
• oposició a la masturbació
• oposició a les relacions sexuals fora del matrimoni
• centres pseudoeducatius catòlics finançats públicament on es nega l’educació sexual
• assignatura pràcticament obligatòria que, amb el nom de Religió, es tracta més bé d’adoctrinament catòlic

La principal raó que esgrimeix l’Església per a rebutjar les diverses manifestacions d’una sexualitat diversa, és que estes són considerades pecaminoses en tots els casos. Només està permesa la pràctica del sexe dins del matrimoni heterosexual monògam sense ús d’anticonceptius, i per tant, qualsevol acte sexual fora del matrimoni, entre persones del mateix sexe, entre divorciats, etc., és rebutjable. És innegable que el discurs de l’Església està impregnat de prejudicis cap a la sexualitat en general, i l’homosexualitat en particular. Caldria que tinguera en compte els avanços científics sobre la matèria des de les diferents disciplines científiques (sexologia, psicologia, medicina, sociologia, antropologia...).

QUÈ ÉS L'APOSTASIA? 


L'apostasia és la renúncia a la fe cristiana rebuda per mitjà del baptisme. És a dir, la renúncia explícita i voluntària a les creences i dogmes de l'Església que, se suposa, són rebudes en el sagrament del baptisme per la gràcia de l'Esperit Sant, encara que en eixe instant l'interessat no tinga consciència d'això ni posseïsca capacitat crítica per a decidir si estarà o no disposat algun dia a abraçar voluntàriament eixa fe. Per extensió, l'apostasia també pot considerar-se en general com l'abandó de la religió que es professa.
L'apostasia és l'únic mitjà a què l'Església catòlica reconeix validesa perquè una persona batejada puga deixar de pertànyer a ella de forma voluntària, ja que l'allunyament de la pràctica, en absència d'una manifestació formal de rebuig de la fe, no comportaria per a l'Església cap situació especial, i d'altra banda l'expulsió del si de l'Església per part de les autoritats religioses pertinents sense ser sol·licitada per l'interessat no constitueix apostasia, sinó excomunió. 
Per tot això, més avall vos direm què s’ha de fer per a apostatar.

PER QUÈ APOSTATAR? 

La raó d'apostatar, a la qual pot sumar-se qualsevol ciutadà que haja sigut prèviament batejat, es deu al fet que en la nostra societat, i degut més a una tradició que a profundes creences personals, la majoria de les persones van ser batejades en la seua infància, és a dir, adscrites a una confessió religiosa, habitualment l'Església catòlica, a una edat en què ni disposaven de capacitat per a valorar el significat d'eixe acte, ni d'autonomia personal suficient per a prendre les seues pròpies decisions, per la qual cosa en aconseguir l'edat adulta es troben pertanyent activa o passivament a una confessió que ells no han triat, amb la qual no s'identifiquen i que a més no els proporciona cap satisfacció.

En canvi, les confessions sí que es beneficien d’esta circumstància, ja que gràcies als registres de baptisme fan augmentar artificiosament el seu nombre de fidels en les estadístiques per a poder obtindre majors avantatges socials, sense preocupar-los massa la integritat de les creences d'eixos fidels ni si les seues pràctiques es corresponen realment amb la seua suposada condició. Emparant-se en estos tipus de subterfugis, governs de distint signe (UCD-PSOE-PP) han afavorit reiteradament l'Església catòlica amb l'argument que la majoria de la població pertany a esta confessió religiosa, sense tindre en compte que gran part dels ciutadans no només no s'han pronunciat públicament mai sobre eixa qüestió des que  feren la seua majoria d'edat legal, sinó que l'article 16.2 de la Constitució Espanyola prohibeix explícitament qualsevol possible requeriment obligatori de declarar respecte d'això. Elegir la pròpia adscripció ideològica o religiosa és un dret inqüestionable de tots els ciutadans, reconegut legalment en distints apartats de l'article 16 de la Constitució Espanyola i arreplegat en l'article 18 de la Declaració Universal de Drets Humans, per això encoratgem a aquells que no es consideren creients a expressar les seues idees i, en cas que ho desitgen, a manifestar el seu dret a deixar de pertànyer a l'Església catòlica o a qualsevol altra confessió religiosa, mitjançant l'exercici de l'apostasia.

Per a aquells que considerem la llibertat com un bé suprem, l'adscripció d'una persona a una confessió religiosa des del moment mateix del naixement, sense cap intervenció de la seua voluntat, és una infàmia que només es manté en vigor a causa d'una tradició social que no disposa d'alternatives laiques per culpa de la desídia de l'Administració, i per l'interés de l'Església a unflar el seu nombre de fidels per a obtindre majors beneficis lligats a una suposada representativitat social que no respon a la realitat. Nosaltres entenem que apostatar no és necessàriament un acte ofensiu ni de desconsideració cap a ningú, ja que reconéixer la condició pròpia, per a aquells que no comparteixen la fe de l'Església i no volen que esta obtinga profit de la seua indiferència, és senzillament un acte de responsabilitat propi d'un esperit lliure i coherent.  

En el cas concret de dones heterosexuals (avortistes, sufragistes, alliberades...), persones amb gustos afectivosexuals no heterosexuals (gais, lesbianes, transsexuals, bisexuals, intersexuals, queers...), persones que pateixen la seua política moral (VIHpositius, personal avortista, polígams, joves...) i persones que no comparteixen la seua fe (ateus, agnòstics, musulmans...) o les seues polítiques (comunistes, anarquistes, altermundistes, sindicalistes...), tenim motius de sobra per a “creure” que una institució com l’Església catòlica és contraproduent per als nostres propis interessos, ja que no reconeix els nostres drets i llibertats i, a pesar de tot, molts i moltes de nosaltres constem com a fidels de la seua confessió. I no només no ens els reconeixen, sinó que es mostren bel·ligerants davant de qualsevol moviment que implique passos avant en igualtat i justícia.

ESGLÉSIA VERSUS LLIBERTAT

Fem una miqueta d’història. Sabem que l’occidental és una cultura basada en els principis judeocristians. És a dir, som hereus dels primers creients que van començar a evolucionar des del cristianisme primitiu. Però per sort, a llarg de la nostra història, també hi ha hagut persones dissidents amb estos principis que per desgràcia han sigut empresonats, condemnats o cremats en la foguera. Amb tot, les idees d’estos filòsofs i lliurepensadors han pogut salvar-se i han arribat amb els seus escepticismes o el seu agnosticisme sobre Déu i la religió fins als nostres dies.

La història ens explica que el pensament religiós ha estat unit durant molt de temps a l’estat. I ha sigut l’estat qui ha protegit i covat l’Església des dels seus inicis i descaradament fins no fa massa temps (perquè hui encara manté gran part dels seus privilegis). Les conseqüències d’això han sigut molt diverses i criminals.

Ho podem vore amb uns exemples.

Fins al Concili I les dones no tenien ànima. L’Església catòlica les considerava sers inferiors a l’home i reduïa el seu paper social al matrimoni. Les convertia en esposes amants i a tindre cura dels fills. Les que se n’eixien d’este cànon eres les roïnes, les pecadores que la societat havia de rebutjar. De fet, en la mitologia de la Bíblia, Eva ix de la costella d’Adam. Totes les dones que apareixen a la Bíblia són putes i perverses o immaculades i submises (la primera estaria representada per Eva i la segona per Maria).

En quant a les relacions homosexuals, no cal parlar que al llarg de la història de l’Església catòlica, més enllà de considerar-les com un greu pecat i/o un acte contra natura, si trobaven dos homes mantenint relacions sexuals, depenent de l’època, se’ls condemnava, se’ls vexava socialment o directament se’ls assassinava (les lesbianes no han existit als ulls de l’Església fins al segle XX, per a condemnar-les, clar).

Ja en el present, en quant a les doctrines de l’Església catòlica, en l’últim Catecisme, l’homosexualitat (tant de l’home com de la dona) és definida dient que “adopta formes molt variades a través dels segles i les cultures”. També diu que “el seu origen psíquic roman inexplicat”. Segons la Sagrada Escriptura, que la presenta com “depravacions greus”, diu que “els actes homosexuals són intrínsecament ‘desordenats’, són contraris a la llei natural. Tanquen l’acte sexual al do de la vida. No esdevenen una veritable complementarietat afectiva i sexual. No poden rebre aprovació en cap cas”. I també diu que “les persones homosexuals estan cridades a la castedat. Mitjançat les virtuts de domini de si mateixes i de vegades mitjançat el suport d’una amistat desinteressada, de l’oració i de la gràcia sacramental, poden i han d’apropar-se gradualment a la perfecció cristiana”. Òbviament, en este Catecisme també es condemna i es discrimina l’adulteri, el divorci, la masturbació, les relacions prematrimonials, etc. Qualsevol pràctica de llibertat sexual que implique la pèrdua de poder de l’home heteropatriarcal, vaja.

Però últimament han tornat a la càrrega amb més violència. Cal recordar les manifestacions homofòbiques de fa uns anys contra els LGTBIQ a favor de la “família tradicional” que amagava un discursos antimatrimonial clar contra el col·lectiu LGTBIQ. Totes les declaracions dels membres de la Conferència Espiscopal Española (CEE) i del PP obriren un clevill en la lluita contra l’homofòbia, ja que serviren perquè els agressors s’envalentonaren encara més. José Gil Tamayo, secretari de Mitjans de Comunicació de la CEE deia que “este canvi social va més enllà del legítim camp de la competència política i envaeix els terrenys de les llibertats i drets personals i socials com l’educació moral, la família, el matrimoni i el dret a la vida”. I un sacerdot pertanyent als Legionarios de Cristo, Jorge E. Múgica, utilitza el seu blog, on col·laboren el cardenal Antonio Cañizares o el bisbe José I. Munilla, per a recordar als gais, entre altres coses, la possibilitat de teràpies “molt efectives”. Contra la “promoción de la sodomía” el legionari defensa la postura de l'Església respecte als homosexuals dient que la Santa Seu no va subscriure el 2008 una moratòria de l'ONU contra l'homosexualitat perquè el Vaticà s'oposava a “la promoció de la ideologia de gènere” que comportava, i que “esborra les distincions naturals entre els dos sexes únics per donar pas a tota sèrie d'aberracions sexuals”. “Este tipus d'iniciatives no només promouen la sodomia, sinó que a més penalitzen el fet de pensar que no és natural i, en conseqüència, que posseeix una intrínseca valoració negativa”, apunta Múgica.

És curiós que quan els interessa parlen de drets i llibertats. Com s’atreveixen a parlar de drets personals i socials, de moral, de família i dret a la vida quan ells han estat els primers, al llarg de la història, en trepitjar, malmetre, assassinar i discriminar les persones? La qüestió important és que amb les seues contínues declaracions i amb els seus fets, fomenten el patriarcalisme i l’homofòbia social i donen ales als agressors que tenen el vistiplau de la seua institució. Esdevenen, per tant, un agent socialment homòfob i heteromasclista.

ELS DINERS DE L’ESGLÉSIA

Amb les subvencions que rep dels nostres diners, l’Església pot promoure iniciatives contràries a la llibertat i l’educació sexual. El que no ha dit Gil Tamayo és que l’Església catòlica espanyola, amb la seua nova modalitat de finançament, acordada entre Moratinos, Ministre d’Afers Estrangers de l’Estat espanyol i el Nunci apostòlic amb el vistiplau de la Santa Seu, l’Episcopat espanyol rebrà de l’IRPF el 0’7% i no ho pagaran els seus fidels, sinó Hisenda, que ho restarà dels impostos públics totals, la qual cosa fa que ho paguem entre tots i totes, estiguem o no batejats. Tot això a pesar d’haver signat un acord, el 1979, on s’especificava que l’Església havia d’aconseguir autofinançar-se. Però en tots estos anys no ho ha aconseguit perquè, segons es veu, els seus fidels són molt agarrats (els que marquen una X a la casella eclesiàstica en la declaració a Hisenda), ja que no hi arriben ni a sufragar el 20% dels ingressos. Per tant, este acord significa que un poc més de 3’4 € per habitant, ja siga creient o no creient, una xiqueta o un jubilat, un aturat o una treballadora, aniran a parar a les mans de l’Episcopat espanyol.

Un altre tema del que quasi no se’n parla és que la CEE és la representant de l’Ésglésia catòlica o, dit d’altra manera, és l’ambaixadora de l’Estat del Vaticà a l’Estat espanyol, els representants legals de l’última teocràcia absolutista de l’Europa occidental. I si ho pensem, l’estat del Vaticà viu, en gran part, dels diners que els altres estats els hi donen, com per exemple, l’Estat espanyol. Més enllà de tot el que han pogut furtar i acumular al llarg dels segles, la seua riquesa és incalculable. Milers d’obres d’art, joies, tresors, biblioteques, centre de dades...

Tot això tenint en compte que l’Estat espanyol és un estat aconfessional. I en tot el seu ordenament jurídic ho deixa ben clar. L’article 16.3 de la Constitució espanyola diu que “cap confessió religiosa tindrà caràcter estatal”.

FER-SE APÒSTATA

Per a obtindre la declaració d’apostasia per part de l’Església catòlica s’ha de sol·licitar per mitjà d’un procediment adequat i explícit.

La forma més senzilla de fer-ho és enviant una carta per correu certificat i amb avís de rebuda a la seu de la diòcesi a la qual pertany la parròquia on fóreu batejats/des, indicant en l’exterior del sobre “Referència: Apostasia”. Podeu utilitzar el model de formulari de declaració d'apostasia que hi ha al final de l’article.

És recomanable, a més, adjuntar una fotocòpia del DNI i indicar alguna adreça o una altra forma de contacte (telèfon, fax, e-mail...). També és útil adjuntar una còpia de la partida de baptisme on haurà de constar el nom de la parròquia i la data exacta del bateig. En cas que no conegueu la parròquia pot ser d’utilitat indicar-ne la data aproximada del bateig i la població on es va fer.

Solen haver tres tipus de resposta a la petició d’apostasia:

• En el primer tipus, molt amablement, et diuen que prenen nota de la teua petició, sense cap més explicació.
• En el segon, et comuniquen que el llibre de baptisme és un llibre sagrat i que no es pot esmenar.
• I en el tercer, molt similar a l’anterior, responen que el llibre de baptisme és una eina interna de l’església i que no té cap més valor ni cap més efecte.

Hi ha algunes pàgines web on podreu trobar més informació (www.fagc.org) i on es descriuen els processos a seguir si teniu cap problema a l’hora de fer-la, com per exemple que vos la retornen denegant-vos-la amb algun d’estos diferents arguments. Tracten el tema des d’un vessant més jurídic, inclús ens aconsella denunciar-ho a la “Agencia española de protección de datos”, ja que considera que el llibre de baptisme és un recull de dades personals, segons la definició de la llei.

Pròximament vos mostrarem una de les tantes contestacions que fan els de l'Església davant d'una sol·licitud d'apostasia a l'Arquebisbat de València.
Que tingueu sort!

MODEL DE DECLARACIÓ D’APOSTASIA

A ........................., ....... de ............ de 20....

A ............, bisbe titular de la diòcesi de ................

Jo, ..........................., amb NIF núm. .............., major d’edat i resident a (adreça) ........................, que segons li consta va ser batejat el dia .......... de ............ de ........... a la parròquia de ....................., situada a la població de .........................., actuant en nom i interés propi, i trobant-se en ple ús de la seua lliure i espontània voluntat,

MANIFESTE

Primer:

Que no havent trobat al Dret Canònic cap procediment establit per a la tramitació del present escrit, el dirigisc al bisbe diocesà per les consideracions següents:

Que el cànon 393 del Codi de Dret Canònic disposa que “el bisbe diocesà representa a la diòcesi en tots els negocis jurídics d’esta”.

Que el cànon 383.1 del mateix Codi estableix que “a l’exercir la seua funció pastoral, el bisbe diocesà ha de mostrar-se sol·lícit amb tots els fidels que se li confien (....), així com als qui s’hagen apartat de la pràctica de la religió”.

Segon:

Que al seu dia vaig ser batejat en la fe catòlica com a conseqüència d’una decisió presa per altres persones, sense intervenció de la meua pròpia voluntat, perquè en aquell moment, a causa de la meua edat, jo no disposava d’autonomia ni consciència suficients per a emetre un judici sobre les meues conviccions personals.

Que després d’haver meditat durant el temps suficient sobre el significat de la meua pertinença a la fe catòlica no trobe cap pretext per a continuar formant part de l’Església catòlica, entrant les meues conviccions en plena contradicció amb l’adscripció a esta institució.

Que la fidelitat a la pròpia consciència és un dret inalienable reconegut per l’article 18 de la Declaració Universal de Drets Humans, així com per l’article 16.1 de la Constitució Espanyola.

Que, per tant, rebutjant totalment la fe cristiana, em considere responsable d’apostasia, tal com la defineix el cànon 751 del Codi de Dret Canònic, per la qual cosa:

SOL·LICITE

Que em siga reconeguda per l’Església Catòlica la condició d’apòstata, deixant de comptar-me entre els seus fidels i de considerar-me catòlic a tots els efectes —fins i tot els estadístics—, incloent la corresponent anotació d’apostasia al Llibre de Baptismes, l’Arxiu Històric Diocesà i a qualssevol altres registres eclesiàstics existents. Tanmateix, que em siga comunicada per escrit la resolució que es prenga sobre esta petició.

Amb la confiança que la seua honesta i recta conducta no permetrà que la meua persona seguisca apareixent com a fidel de l’Església Catòlica als esmentats registres, en contra de la meua consciència,

Atentament,

(signatura)