QUÈ HA FET EL PSOE PER LA REDISTRIBUCIÓ DE LA RIQUESA?

Este article de Vicenç Navarro critica l’abandonament per part de les esquerres que han governat diversos països de la Unió Europea, incloent Espanya, de les polítiques redistributives, permetent amb això una enorme concentració de les rendes i la riquesa que han contribuït a la gènesi de la crisi financera i econòmica actual.

L'abandó de les polítiques redistributives per les esquerres governants

Una de les característiques del discurs polític de les opcions polítiques progressistes governants, tant a Espanya com en els països a un costat i a l'altre de l'Atlàntic Nord (la majoria de països d'Europa i Amèrica del Nord) ha sigut l'abandó de polítiques públiques que intenten redistribuir les rendes i la riquesa dels seus països. A Espanya, inclús el terme “redistribució” pràcticament ha desaparegut del llenguatge utilitzat en els majors fòrums polítics i mediàtics del país. I això com a conseqüència que ha sigut aparcat i deixat de costat per l'esquerra governant i majoritària, és a dir, pel PSOE.

Un dels arguments utilitzat per a justificar l'abandó és que el seu electorat, el que anomenen “classes mitjanes” (terme que ha substituït el de classe treballadora, a la qual se la considera que ha desaparegut o que s'ha transformat en classe mitjana) no volen ni sentir parlar del terme, perquè -segons ells- temen que, en el cas que les esquerres governants desenvolupen polítiques redistributives, els seus impostos augmentaran. En tal argument s'assumeix que polítiques redistributives són aquelles que redistribueixen les rendes de les classes mitjanes a les classes humils, terme que s'utilitza per a definir la població pobra i vulnerable a l'exclusió social. D'ací que per a evitar espantar als que consideren les seues bases electorals -les classes mitjanes- no parlen ni practiquen polítiques públiques redistributives. 

D'esta manera, el discurs i pràctiques redistributives s'han substituït pel discurs antipobresa i antiexclusió social i el d'oferir igualtat d'oportunitats a totes les persones en la societat, totes elles mesures que es financen amb els ingressos a l'estat resultat del creixement econòmic.

Este escenari conceptual ignora, no obstant això, que l'enorme creixement de les desigualtats ha ocorregut com a conseqüència d'un gran transvasament de les rendes del treball a les rendes del capital i de les rendes de l'economia productiva a les rendes de l'economia especulativa, determinant amb això una aclaparadora concentració de les rendes i de la propietat en una minoria de la població, concentració que ha pres lloc a costa de les rendes de la gran majoria de la població, incloent la classe treballadora i les classes mitjanes.

En realitat, l'endeutament de la majoria de la població es deu precisament a que la seua capacitat adquisitiva ha anat disminuint, mentre que la capacitat adquisitiva de les rendes superiors (que obtenen els seus ingressos predominantment de les rendes del capital) s'ha disparat exponencialment. Així, els EUA, un dels països que arreplega amb més precisió este tipus d'estadístiques, ha vist -segons un informe de l'oficina de Pressupostos del Congrés- un enorme creixement (un 275% entre 1979 i 2007) de les rendes de l'1% de la població -les superiors-, mentre que el 20% de la renda inferior (classe treballadora no qualificada) ha crescut només un 18% i per a la majoria de la població un 60%.

El que açò vol dir és que la riquesa que s'està creant (i que es tradueix en el creixement del PIB) s'està concentrant en les rendes superiors a costa de les altres. Este és el resultat de les polítiques neoliberals iniciades pel president Reagan en 1980 i la Sra. Margaret Thatcher en la Gran Bretanya i que han redistribuït les rendes estimulant la seua concentració. Així ho reconeixia ni més ni menys que Martin Wolf, el columnista Senior del Finantial Estafes, en un article, “America's Inequality need not determine the future of Britain” (23.12.11), que ha tingut gran impacte. L'autor escrivia que les rendes dels superrics “procedeixen de la seua extracció de l'economia, resultat de la falta de control sobre els executius financers i sobre el món empresarial com a conseqüència de les polítiques desreguladores i polítiques regressives seguides durant tots estos anys”.

No cal ni dir que altres factors expliquen també el creixement de les desigualtats, incloent els canvis demogràfics (més famílies monoparentals) i tecnològics (productivitat variable) entre altres. Però els factors més determinants són els polítics i econòmics que Martin Wolf considera que han de canviar-se. Este periodista del Finantial Estafes reconeix que els centres financers i empresarials s'oposaran als canvis, però a pesar d'això accentua que han de fer-se. Acaba Martin Wolf el seu article al·ludint a una cita famosa de l'article de Warren Buffet en el The New York Times (14.08.2011), “ha existit una guerra de classes -class war- en els últims vint anys -i la meua classe- la dels financers ha estat guanyant-la”. Tal observació -afig Martin Wolf- no ha fet a Warren Buffet molt popular entre els seus iguals. Però conclou Martin Wolf: “el que diu Warren Buffet és cert”. És d'agrair que un dels portaveus del diari Financial Times que, junt amb el The Economist, han promocionat més estes polítiques neoliberals, reconega que hi ha una lluita de classes i que l'han estat guanyant, amb la complicitat de les classes polítiques i mediàtiques dominants.

A Espanya este debat ni tan sols existeix. És inclús inimaginable que les Corts Espanyoles feren un informe sobre la distribució de les rendes a Espanya (un dels països de la UE-15 amb majors desigualtats), ni tan sols durant el govern socialista, el candidat del qual a les últimes eleccions, el Sr. Rubalcaba va ser inclús criticat paradoxalment pel candidat Rajoy del partit conservador-neoliberal, el Partido Popular, per haver augmentat les desigualtats de renda durant el seu mandat, ignorant que les polítiques del PP, tant passades com les propostes de futur, van contribuir i contribuiran encara més a este creixement de les desigualtats a Espanya. I així estem.