jueves, 9 de febrero de 2012

A COS DE REI

"Tindre un rei al cos": No admetre, algú, traves, limitacions, a la seua voluntat.


El poble no hauria de témer els seus governants; 
són els governants els qui haurien de témer el poble.
A pesar del silenci mediàtic, la figura del rei dista molt de ser inqüestionable: des de la seua falta de legitimitat democràtica a la construcció de la seua important fortuna personal, passant per una mai ben aclarida actuació en el 23-F, el rei mai ha hagut de retre comptes de les seues accions. La intermediació del rei en els interessos de les multinacionals espanyoles i de les cúpules de la CEOE han marcat la seua labor com a màxim representant de l'Estat en l'exterior. Nombrosos mitjans llatinoamericans no han deixat de denunciar les seues actuacions en benefici del Santander o de Repsol a Argentina, davant de l'ofensiva espanyola per fer-se amb YPF. Alhora que la popularitat de la monarquia descendeix en els sondejos, un nou moviment republicà emergeix amb força al complir-se els 75 anys de la proclamació de la II República.

Juan Carlos I, un as dels negocis 
Les trames financeres del monarca i el ric prosperar de la seua família i de tot un seguici que utilitza la imatge reial per a optimitzar les seues inversions, assenyalen un dels assumptes més foscos de la Casa Reial.
Se sol dir que la cort espanyola és "una cort sense cortesans", i és cert que els monarques no han sigut amics d'aliar-se amb l'aristocràcia. En el seu lloc han preferit empresaris, banquers i elits del poder econòmic i jet-set en general. Juan Carlos va arribar al tron literalment amb una mà davant i una darrere. Es diu per cronistes del moment que inclús havia de demanar els diners a son pare, per a visitar la seua nóvia a Atenes.

Llaurant-se un futur 
El començament de la seua autosuficiència econòmica es remunta a 1962 (coincidint amb la seua boda amb Sofía), quan el banquer Luis Valls Taberner va començar a administrar una "subscripció popular" que aportaria liquiditat econòmica als novençans. En aquella "renda bàsica reial" col·laboraven a més d'altres banquers, molts nobles i empresaris del franquisme, segons indica Patricia Sverlo (pseudònim de l'autor) en el seu llibre Un rey golpe a golpe.
Un altre que ha declarat haver fet transferències importants al monarca va ser Ruiz Mateos. Després de l'expropiació de Rumasa, sent pròfug de la Justícia a Londres, va acusar el rei d'haver acceptat "milers de milions" no sols del seu pròpia butxaca, sinó de la de diversos empresaris. El Fiscal General de l'Estat el va acusar d'un delicte d'injúries: el que podria haver-se convertit en un sumari comprometedor va quedar reduït a no res. En el seu llibre El negocio de la liberdad, Jesús Cacho parla de les vies de finançament personal del rei; segons assenyala, "una de les primeres formes conegudes va ser el petroli, les comissions del cru que importava Espanya per a cobrir les seues necessitats energia. Només ocupar el tron després de la mort del dictador, Manuel Prado [i Colón de Carvajal, l'home de confiança del rei] es va dedicar a remetre diverses missives reials a altres tants monarques regnants, especialment del món àrab, per a demanar-los diners en nom del rei d'Espanya".
Hi ha constància documental d'una carta firmada per Juan Carlos I i dirigida al xa de Pèrsia, el 4 de juliol de 1977, on el monarca, després d'una descripció de la situació política, diu: "em prenc la llibertat, amb tot el respecte, de sotmetre a la teua generosa consideració la possibilitat de concedir 10 milions de dòlars com la teua contribució personal per a l'enfortiment de la monarquia espanyola". Dos anys després, el xa de Pèrsia, titella dels EUA en la zona, va caure amb la revolució islàmica.
Les seues bones relacions amb els dictadors àrabs també va quedar patent en la resposta favorable de la monarquia saudita a la petició d'un crèdit de 100 milions de dòlars. "Exactament, la mateixa quantitat pagada per l'empresa kuwaitiana KIO a Colón de Carvajal", indica Cacho. I prossegueix: "els pagaments es van justificar a Kuwait per la necessitat que, durant l'anomenada Tronada del Desert, l'aviació nord-americana poguera disposar al seu capritx de les bases aèries espanyoles de Rota i Torrejón, per al que era necessari untar als polítics". 
L'últim escàndol real va arribar de França, on en la instrucció del Cas Elf (2003) per apropiació indeguda, el seu expresident Li Floch-Prigent va declarar sobre la compra d'Ertoil "haver entregat 55 milions de francs a Espanya a nombrosos homes polítics; en particular als pròxims a Felipe González i de l'entorn del rei", amb el que Li Floch-Prigent assegurava haver-se vist nombroses vegades.
Segons José García Abad, autor del llibre La soledad del rey: "Felipe González va fer la vista grossa davant dels negociets i escapades reials i inclús va arribar a realitzar alguna important negociació en benefici de la Família Reial: va enviar al seu home de confiança, Julio Feo, a gestionar a prop del govern grec la devolució dels béns de la família de la senyora Sofía, que havien sigut confiscats quan el rei Constantí va ser destronat" per la república grega. 



Pròxims a Juan Carlos I apareixen, a més, noms com Mario Conde, Alfonso Escámez, els Albertos... Destaca en les seues relacions el conegut com a clan de "Las Cuatro Estaciones", nom del restaurant del qual Miguel Arias, Joaquín Vázquez Alonso, Jaime Cardenal Pombo i el mateix rei en són socis. Alguns van aparéixer implicats en la trama d'Ibercorp. Entre ells es va teixir una atapeïda trama de negocis. Cardenal Pombo va ser soci de Borja Prado (fill de Manuel Prado) en el sector armamentístic. Este últim també coparticipa, junt amb sa mare Paloma Eulate i la infanta Elena en l'empresa Micos Mi Primer Cole, SL. Borja Prado va ser requerit com a testimoni per part de l'Audiència Nacional en la instrucció del cas Banesto i s'ha vist relacionat amb traficants d'armes. Joaquín Vázquez Alonso va ser el constructor que va remodelar en el seu dia el Palau de la Zarzuela, i soci de Cardenal Pombo i Arias en diversos negocis immobiliaris.
La desapareguda revista d'investigació Kalegorria indicava que pròxim a este grup estava Francisco Sitges, expresident d'Asturiana de Zinc i expropietaris de les drassanes Mefasa. Esta empresa va ser l'encarregada de construir el iot Fortuna, després d'una adjudicació estatal. Sitges va acabar en la banqueta dels acusats pel cas Banesto. 


El paradís mallorquí 
Mallorca ha sigut l'altre espai d'il·lustres amistats del monarca, en este cas molt més aristocràtiques. Allí, el rei Joan Carles va intimar amb el príncep Zourab Tchokotua, un aristòcrata georgià que va ser processat per un jutjat mallorquí en 1978 i en 1992 en relació amb presumptes estafes immobiliàries. En l'última instrucció figurava també el seu soci Oliver Mateu, un altre home pròxim al rei. Segons Kalegorría, el clan Mallorca es completava amb un grup selecte d'empresaris hostalers.
El rei va ser fotografiat el 7 d'agost de 1990 en Port Portals, junt amb els seus amics Giovanni Agnelli (amo de FIAT) i Raul Gardini , expresident de Montedison, l'empresa química a la qual Juan Abelló va vendre el seu laboratori Antibiòtics Amb un benefici de 450 milions de dòlars. Tant Agnelli com Gardini es van veure implicats en casos de corrupció a Itàlia. Este últim es va suïcidar en 1994.
És públic que el Fortuna II va ser finançat per un grup d'empresaris mallorquins, els quals van ajuntar 17,5 milions de dòlars per a fer el regal real. Hui el monarca navega en el Fortuna III, valorat en més del doble que l'anterior.
Mallorca és una bona font d'ingressos per al rei en patrocinis, roba i equipaments esportius, begudes i rellotges per a la família reial, convertida en un atractiu model publicitari a vegades subliminar i altres descarat.

Quants diners té el rei?
La partida dels Pressupostos Generals de l'Estat per als gastos de la Casa Reial no esta sotmesa per llei al control del Tribunal De Comptes. La Constitució de 1978 permet al monarca disposar d'ell sense donar més explicacions. En 1980, El Govern li va assignar 200 milions de pessetes. Fins llavors, el rei a penes cobrava un sou de capità General. Actualment, la partida del Pressupost General de l'Estat ascendix als 7,78 milions d'euros.
A causa de l'opacitat de la casa real, la fortuna del rei és difícil de quantificar. La revista Forbes (abril 2003) inclou Joan Carles I en el sext lloc dels monarques més rics d'Europa amb una fortuna d'1.790 milions d'euros, el lloc 134 entre els més rics del planeta.

Una família com qualsevol altra i plena d'amiguitos del alma 

  • La germana: Pilar de Borbón i Borbón , Duquessa de Badajoz. Presidenta i consellera delegada de Labiernag 2000 SA. Administradora única de Labiernag SL, i de San Jacobo SL, i consellera de Plus Ultra Seguros, Plus Ultra Vida, Voga SA i Vendome LG Iberic.
  • El cosí germà: Carlos de Borbón-Dos Sicilias i Borbón-Parma, Duc de Calàbria. Conseller accionista de Grup Dragados, Immobiliària Urbis, Cepsa, Viatges Marsans i de Sociedad Española del Acumulador Tudor, entre altres.
  • La cosina germana: Teresa de Borbón-Dos Sicilias i Borbón-Parma Vinos, Duquessa de Salerm. Presidenta de San Dimas SL. La seua filla Clara Moreno de Borbón és administradora de Salubre Consultoria SL, i propietària de Cellers Tarsus i de Navamayor SA.
  • El cosí segon: Alfonso de Borbón i Escasany. President d'Ahorro Familiar SA. Conseller d'Axa Aurora Ibérica. President d'Ildefonso SL i de Keka SL. Conseller delegat de Gilgamesh Inmoinversión SL, i de ZRZ SL. Presideix Data Rent SA Bribón. Nombroses firmes patrocinen les activitats esportives del monarca.
  • El gendre: Jaime de Marichalar i Sáez de Tejada, Duc de Lugo. Exespòs de la infanta Elena, membre de la comissió executiva de Portland Valderrivas, empresa pertanyent a Fomento de Construcciones y Contratas, presidida per Marcelino Oreja. Marichalar, a més, presideix la Fundación Winterhur, del grup assegurador del mateix nom, integrada en el grup Crédit Suisse. Va ser director gerent de Crédit Suisse First Boston a Madrid. Donat el seu domini de la moda, l'oci i el gran luxe, va ser anomenat conseller de Loewe. Un geni de la promoció per les seues relacions amb Volvo, Hermes o els modistes Christian Lacroix o Charles Jourdan.
  • L'altre gendre: Iñaki Urdangarín, Duc de Palma de Mallorca. De moment, espòs de la infanta Cristina, director de planificació d'Octagon Esedos S.L., de la multinacional Interpublic. Presideix l'Institut Noos de Estudios Estratégicos. Vinculat també a l'Institut Noos S.L i a Motorpress Ibérica. Va participar en Dentipartnes SL, Odont Mad S.L., Sport e Rormaczione S.L., Enveitg XXI S.L. i Aizoon S.L. Nóos ha sigut l'adjudicatària d'esdeveniments de promoció turística i esportiva a Palma de Mallorca i a València, ambdós qüestionades pels seus costos desproporcionats. Formà part de la imatge patrocinadora del Govern balear. 
  • Els amics del rei Manuel Prado i Colón de Carvajal. Hi ha constància documental de que "l'administrador privat del rei", Manuel Prado, utilitzava cartes amb capçalera real en què demanava suport per a determinats negocis. Va fer una fortuna a l'ombra del monarca. Va ser condemnat pels seus tripijocs amb Javier de la Rosa en el cas KIO, on va rebre 100 milions de dòlars de l'empresari català. Gràcies a la intervenció de la monarquia kuwaitiana, Prado va aconseguir evitar l'orde de busca de la Cort Comercial de Londres, ciutat on es troba la seu de les operacions internacionals de KIO. Les cintes en possessió de De la Rosa que implicaven el rei en conversacions telefòniques amb importants personalitats àrabs, donen credibilitat a la tesi que eixos 100 milions de dòlars van eixir de KIO per a premiar els servicis del monarca en la guerra del Golf. 
  • Marc Rich. Considerat l'evasor d'impostos més important en la història dels EUA. L'han qualificat en diferents mitjans com "el gran drac de la corrupció", "monsieur pétrole" o "el delinqüent més poc escrupolós de l'era moderna". Quan en 1983 es va escapar dels EUA, el FBI el perseguia per 65 delictes, com frau, guanys de 105 milions de dòlars per venda il·lícita de petroli, simulació de preus, cotitzacions falses i evasió fiscal per 48 milions de dòlars. Rich va adquirir la nacionalitat espanyola i es va establir a Suïssa. Va organitzar la seua xarxa d'empreses i va fer suculents negocis amb la màfia russa, amb Milosevic i amb l'Halliburton de Cheney. En 1998 va ser indultat per Bill Clinton després de finançar la campanya per a senadora de Hillary. El rei Juan Carlos I figura entre els sol·licitants de l'indult, junt amb Shabtai Shavit, excap del Mossad; Camilo José Cela, expresident de la Fundació Marc Rich en l'Estat; i per l'exvicepresident del Reial Madrid, l'empresari Fernández Tapias.
  • Mario Conde. Este personatge no encaixa exactament en la secció de l'economia bribona. Els diners i l'èxit van ser fomentats com a estratègia de fort carisma sobre la reialesa. Mario Conde aspirava que la monarquia li donara el seu respatler per a aconseguir el poder polític, indiquen diversos dels seus biògrafs. El que va arribar a convertir-se en el "banquer de la monarquia" va ser una de les amistats més perilloses del rei. Quan Banesto va ser intervingut, van aparéixer almenys dos comptes a nom del monarca (el compte 8317-172 i la 148963-172) vinculats amb operacions en Asturiana de Zinc, Sindibank i Banesto, així com opcions per a la gran ampliació de capital que no va arribar a realitzar-se, segons denuncia Ernesto Ekaizer en el seu llibre Vendetta. Revela Jesús Cacho que va ser el rei qui va intercedir entre Alfonso Escámez i Gustavo Villapalos perquè el banquer fóra investit doctor honoris causa. Conde va ser condemnat per un "forat" de 605.000 milions de pessetes i per apropiació indeguda.


La família reial en algunes xifres
  • 800 milions de pessetes va augmentar el pressupost de la Casa Reial entre 2002 i 2005.
  • 29 milions de pessetes va ser el gasto en gasolina de la Casa Reial en 1994. En 1995 la dada ja no figurava en eixe mateix informe.
  • 1.790 milions d'euros és la fortuna del rei, estimada per la revista Forbes en 2003.
  • 6 milions d'euros és el que ha costat la nova casa dels Ducs de Palma en el barri de Pedralbes a Barcelona.





Article d’Hugo Mabarca

Debe de ser eso que llaman madurez democrática que más de 30 años después nos vayamos enterando de qué pensaba nuestro Jefe de Estado sobre el 23-F a través de un documento de marzo de 1981 desclasificado y publicado ahora… en Alemania. Más de 30 años después no se han desclasificado en España las cintas en las que se grabaron las conversaciones telefónicas que se mantuvieron entre el Congreso y el exterior. Si el 23-F fue como nos lo contaron a mayor gloria de Juan Carlos I, el democratizador, lo primero que harían los demócratas de orden sería desclasificar todo lo que haya sobre el golpe. O haber admitido la petición que hizo el coronel Martínez Inglés hace ya bastantes años al Congreso de los Diputados de investigar el 23-F a partir de un extenso documento suyo que argumentaba un relato más próximo al que se deduce de la conversación entre el monarca y el embajador alemán que el de la narración consagrada.
Con el documento de la embajada alemana pasa como con los papeles de Wikileaks: como están escritos hace mucho tiempo podemos ver si lo que anuncian se cumplió después. En los papeles de Wikileaks vimos cómo los actos del gobierno y la fiscalía para obstaculizar la investigación del asesinato de José Couso fueron tal cual los anticiparon los cables de la embajada de Estados Unidos; o que a los pocos días de prometerle al embajador una ley que contentara a la industria audiovisual estadounidense el gobierno incluyó la Ley Sinde en otra ley siguiendo los detalles que anunciaba el cable secreto. Sobre el 23-F hay un anuncio esclarecedor: que Juan Carlos I le explicó al embajador alemán que influiría en el Gobierno y en los tribunales para que el paso por la cárcel de los condenados por el golpe fuera leve.
Y efectivamente fueron saliendo uno tras otro hasta que en 1990 no quedaba más que Tejero. En el caso de los otros dos cabecillas del golpe: Alfonso Armada (secretario general de la casa de Juan Carlos durante 17 años) fue indultado en las navidades de 1988 por el gobierno de Felipe González a petición del Tribunal Supremo alegando que Armada estaba tan enfermo que 23 (veintitrés) años después sigue vivito y suponemos que sin colear, que 90 años no se cumplen en balde: el indulto lo propuso el Ministerio de Defensa 24 horas después de que el ministro de Defensa, Narcís Serra dijera que no propondría el indulto precisamente en esas fechas. Milans del Bosch y Ussía salió en libertad, también a propuesta de los juzgados, sin que la fiscalía interpusiera recurso alguno tras un tercio de la condena; ¿quizás porque había mostrado arrepentimiento y pidió perdón? No parece: “ante las mismas circunstancias, volvería a hacer lo mismo” , “la situación de España era, y lo sigue siendo, incluso más grave que en 1936”, decía el militar más monárquico de la Transición asumiendo de una tacada el 23 de febrero y el 18 de julio para demostrar su compromiso con la democracia.
Algo coincidente con el relato de Martínez Inglés, según cuya tesis el 23-F se cruzaron tres golpes de Estado más o menos coordinados: el de Milans del Bosch, el de Armada y el de Tejero. La estrafalaria entrada de éste último en el Congreso fue lo que tumbó las posibilidades de éxito del golpe de guante blanco con el que tanta gente estaba de acuerdo acaso porque “los cabecillas sólo pretendían lo que todos deseábamos. Concretamente, el restablecimiento de la disciplina, el orden, la seguridad y la tranquilidad“, en palabras de Juan Carlos I al embajador alemán según éste. Tejero habría sido el elemento descontrolado, el que hacía estéticamente indigesto el golpe: sin un guardia civil con tricornio entrando a tiros y montando el numerito en el Congreso de los Diputados (una escenificación no prevista, según esta versión), el nombramiento de un gobierno de concentración con Armada al mando podía ser muy bien entendido en el exterior pero el se sienten coño restaba (al menos) elegancia estética al patriótico evento.
Responde la Casa del Rey al cable alemán de 1981 publicado ahora que no tiene nada que responder porque “la participación y actuación del rey en defensa de la democracia y la Constitución aquel 23-F está fuera de toda duda para los españoles y la comunidad internacional. Su papel ya está consolidado por la historia“. Al fin y al cabo sabemos por Bono que la Historia consiste en que los perdedores deben someterse a los ganadores y Juan Carlos I siempre ha estado entre los ganadores. Gane quien gane. 

1 comentario :

  1. Es ben cert, a estes altures ja ningú dubta del rei, el volem fora i punt (tan cabuts com som els republicans). Sense dubtes raonables, com a bon tribunal popular que som.

    ResponderEliminar

Aquest és un espai per a poder participar lliurement i no és la nostra intenció la d'introduir cap tipus de censura, encara que les idees exposades siguen crítiques amb nosaltres.
Però, i ja que no ens fem responsables de les idees ací exposades, no podem permetre que es facen acusacions a terceres persones alienes, sense proves, i de forma anònima. Per això, tot missatge que acuse una persona de fora de l'àmbit polític i que no tinga cap tipus d'identificació serà esborrat.
Esperem que ho entengueu.