FAMÍLIES VALENCIANES QUE ENS XUPLEN LA SANG DES DELS TEMPS DE PRIMO DE RIVERA

Article d'Enric Llopis que parla de l'anàlisi de l'historiador Andreu Ginés sobre la continuïtat de les grans famílies valencianes en els centres de poder 

LLIGAT I BEN LLIGAT

En l'estudi de la Història se subratlla sovint el canvi, siga d'estructures econòmiques, socials o sistemes polítics. Però en molts casos el més decisiu són les pervicències i les continuïtats, com es dedueix de la lectura del llibre de l'historiador Andreu Ginés, “La instauració del franquisme al País Valencià” (Ed. Universitat de València), on es demostra que les classes dominants del País Valencià canvien poc en famílies, polítiques i discursos des de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930) fins a la de Franco (1939) i en els anys següents. 

El llibre, resum d'una tesi doctoral dirigida pel mestre d'historiadors, Josep Fontana, no es dedica només a bussejar en el passat. Permet una projecció cap al present i extraure conclusions molt actuals. “Hui manen al País Valencià les mateixes classes socials que ho feien abans del franquisme i durant este règim; el que ocorre és que no sempre els interessa que els seus cognoms apareguen en primera fila de la política; però no per això deixen de controlar-la”, destaca l'historiador valencià. 

És més, Andreu Ginés arrisca un parangó entre els primers anys del franquisme i la dècada dels 90 del segle passat (els anys del boom de la construcció) al País Valencià: “hi ha dos elements comuns en ambdós períodes; primer, l'enriquiment a partir dels vincles directes amb el poder polític; i, a més, l'augment dels patrimonis per la via ràpida de l'especulació, siga urbanística, immobiliària o l'estraperlo”. 

És cert que durant la guerra civil desapareixen moltes figures de la dreta amb càrrecs polítics (per exemple, Luis Fabra, president de la Diputació castellonenca, fundador de la Dreta Regional Agrària, diputat per la CEDA i iaio de Carlos Fabra, també expresident de la Diputació de Castelló (fins al 2011), i imputat actualment per presumpte tràfic d'influències, suborn i delicte fiscal). Però no és menys cert que, finalitzada la contesa, el franquisme s'afanya a restituir en les institucions a personatges de les classes potentades. 

Esta continuïtat l'analitza amb detall Andreu Ginés en institucions com l'Ajuntament de València, on tornen a ocupar càrrecs persones que ja havien figurat en el consistori des dels temps de la Restauració i la dictadura de Primo de Rivera. Pocs personatges mostren tanta habilitat per a sobreviure a qualsevol conjuntura com Joaquín Manglano (baró de Llaurí i baró de Càrcer), gran propietari i diputat pel Partit Conservador en 1920, pel Partit Tradicionalista en 1931 i 1933, i alcalde de València entre 1939 i 1943, càrrec al qual accedeix com a Cap Regional del Movimiento. A més, ja havia sigut regidor del consistori durant la dictadura de Primo. 

Durant el franquisme, a més, el baró de Càrcer s'assenta en els consells d'administració de grans empreses valencianes del sector naval i cementer. Com a alcalde de València el va substituir, en 1943, Juan Antonio Gómez Trénor, comte i membre d'una saga aristocràtica molt extensa d'origen irlandés –els Trénor– , establida a València a principis del segle XIX. El Comte de Trénor va ocupar escó de procurador en les Corts franquistes i va exercir la direcció del Sindicat Nacional de Cereals. En el primer consistori de postguerra apareix l'advocat Antonio Sánchez de León, un gran propietari de terres en la comarca de la Ribera i membre del consell d'administració de companyies ferroviàries. Paula Sánchez de León és actualment la delegada del Govern a la Comunitat Valenciana. 

En les diputacions també es pot distingir a “les famílies de tota la vida”, apunta Andreu Ginés. Les corporacions provincials no són més que una institució representativa dels cacics de les comarques i els principals sectors productius (arrossers, exportadors de taronges, grans terratinents i industrials, entre altres). A Castelló figura la família Segarra, que posseeix la indústria del calcer més potent del moment. També ací estén els seus tentacles Ignacio Villalonga, un gran financer i industrial de gran recorregut, que va presidir la Cambra de Comerç de València entre 1928 i 1930, i va presidir el Banc Central entre 1943 i 1970, a més de fundar nombroses empreses. 

La tendència general val per a les burgesies urbana i agrària, que al País Valencià són difícils de diferenciar per la diversificació dels negocis. En el Casino Antic, punt de trobada de la burgesia castellonenca, cobren relleu personatges com Salvador Rius, dedicat al negoci de la taronja. En tot el territori del País Valencià acumula propietats el baró de Càrcer. En tot cas, són les famílies més poderoses i amb cognoms de llinatge (Noguera, Villalonga, entre altres) les que copen institucions com la Cambra d'Indústria, Comerç i Navegació. 

Inclús en les xarxes caciquils, qüestió en què alguns historiadors observen una ruptura amb el passat, Andreu Ginés observa la continuïtat de les grans dinasties. “La jaqueta política en este cas és un element secundari; es tracta de personatges que s'han alternat en el poder durant la restauració i que, arribat el moment, s'adapten sense problemes al franquisme; nomenen alcaldes, compten amb contactes en els ministeris i es manegen xarxes clientelares; és el caciquisme de sempre”, sosté l'historiador. Cognoms de renom com Trénor, Fabra, Sánchez de León o Casanova conserven hui bona part de la seua influència. 

De l'anàlisi exhaustiva de la nòmina falangista també pot rastrejar-se el continuisme de les grans famílies. En 1939 figura en la Prefectura Provincial de FET i de les JONS Juan Antonio Aznar Íñigo, qui a més és gran industrial del tèxtil, procurador de les Corts franquistes i alcalde de Vilafranca; Emilio Frígola i Ferrer ocupa eixe mateix any el càrrec de secretari polític de la Falange des de la dignitat que li confereix la baronia de Ruaya. 

La continuïtat genealògica en els centres de poder, el “lligat i ben lligat”, condueix a Andreu Ginés a definir el franquisme en la seua tesi doctoral com “un règim que restaura a les classes dominants en el poder” i també com “una reacció d'estes elits enfront de l'amenaça d'una revolució obrera i de les nacions perifèriques”. Enfront d'altres plantejaments historiogràfics, té clar que el franquisme pot caracteritzar-se com un règim “feixista”, encara que incorpore la principal singularitat de l'estat espanyol, el nacionalcatolicisme. D'altra banda, Ginés s'apunta a una lectura marxista de la història, la qual cosa no és poc, en un temps en què la postmodernitat ha liquidat els grans relats.