Article de José Antonio Errejón sobre la relació entre la crisi financera, la crisi capitalista i la lluita de classes.
És cada vegada més ampli el cor de veus que assenyala la dominant política d'austeritat i consolidació fiscal com la responsable d'haver ficat a la UE i indirectament a la resta de les economies del món en una senda de recessió a la qual ja se li vaticinen pitjors perspectives que a la produïda en 2008.
La pregunta inevitable és a qui pot haver beneficiat este desbarat de política econòmica, ja que fins els conservadors alemanys reconeixen que ha posat en perill la salut del seu saldo d'exportacions, lògicament afectat per l'estancament dels seus clients.
No crec exagerat sospitar que el capital financer, principal causant d'esta última part de la crisi capitalista (al meu parer, no poden separar-se les crisis financeres de les últimes dècades de la crisi de valoració dels anys setanta del passat segle, però eixe és un altre cantar) i beneficiari principal de les subhastes a interés negatiu del BCE, s'estiga beneficiant de l'anomenada “desconfiança dels mercats” que s'ha traduït en l'exigència de més altes rendibilitats per a cobrir les emissions de deutes públics dels països del sud i, recentment, de França i Bèlgica.
En absolut estic plantejant res paregut a una conspiració del capital financer per a sotmetre al seu dictat als Estats i, amb ells, al conjunt de les poblacions. L'oposició mercats financers/Estats/democràcia és suggestiva però em pareix que oculta més del que descriu. La denúncia dels mercats financers, més que una crítica del capitalisme, pareix una nostàlgica evocació del capitalisme fordista regulat per l'Estat providència, quan el món estava en orde i la certeses assenyalaven a cada un el seu lloc en la lluita de classes.
L'experiència històrica mostra que l'aparició de vastes masses de capitals especulatius i bambolles de crèdit no han sigut la causa de de cap crisi capitalista sinó més bé el producte de la desacceleració del procés de valoració en l'“economia productiva”. Ha sigut l'esgotament de les reserves de productivitat imputables al fordisme i la seua consegüent reducció de les taxes de guany, accentuada pels majors costos de la força de treball fruit del cicle de lluites dels seixanta, la que ha espentat als capitals excedentaris (per exemple, els petrodòlars generats per les dos pujades del petroli dels setanta) a emigrar a les finances a la recerca de les rendibilitats perdudes.
Crec que el mateix que tota emissió de deute representa un avanç sobre la futura creació de valor per l'empresa que l'emet, l'emissió de deute públic es fa contra la promesa més o menys incerta de generació d'ingressos pels Estats que l'emeten. De la mateixa manera que els capitals excedentaris dels setanta van vagar pels mercats a la recerca de rendibilitats que no trobaven en l'anomenada economia real i al final es van col·locar en actius financers, descomptant així el futur valor a crear, ara els capitals que pretenen fugir dels sectors en declivi com la construcció residencial i el negoci immobiliari després de la punxada de les seues bambolles, busquen en el deute públic la rendibilitat que els permeta mantindre's. El seu problema és que una bona part dels Estats, esta vegada els més desenvolupats, donen senyals d'asfíxia pel tapament de les seues fonts de recursos i la dificultat de trobar un sector que faça de locomotora de les economies nacionals i global.
Els efectes del que en el seu moment es va anomenar 3a Revolució Industrial (la microelectrònica i la introducció de les tecnologies de la informació i la comunicació) han suposat una immensa operació d'expulsió de força de treball i, per això, de reducció de la taxa de guany (que és funció, no es pot oblidar, del capital variable representat per la força col·lectiva de treball ocupada pels empresaris capitalistes). L'operació del que Marx va anomenar les contratendències a la tendència decreixent de la taxa de guany ha vist esgotades les seues possibilitats en la mesura que el capital ha colonitzat la pràctica totalitat de les regions i els països del planeta sotmetent-los a la seua lògica implacable. En estes condicions, la pregunta no és per què esclata la crisi sinó per què no ha esclatat abans i en forma encara més intensa si tenim en compte els riscos de desvaloració d'estos capitals excedentaris. I és ací on ens trobem amb l'esfera financera, una fase absolutament normal en tota crisi capitalista, tal com el mateix Marx ho va analitzar amb el seu concepte de capital fictici.
L'expansió de les finances, contra la que tants progressistes honrats clamen, ha sigut la via de fuga d'un sistema global incapaç de trobar nous sectors i regions que impulsaren l'acumulació. A Espanya, després de la recessió 1992-1994, els fonaments del que es va anomenar el miracle econòmic espanyol han descansat en una esvalotada carrera d'endeutament de llars i famílies, fonamentalment en inversions immobiliàries, amb els abundants recursos financers procedents de l'acumulació capitalista centreeuropea, i feta possible per l'expansiva política monetària de la UEM, que ha dotat de préstecs a interés negatiu a llars i empreses.
La transferència d'inversions des de l'economia productiva a les finances no ha sigut el resultat d'una decisió conscient i premeditada dels capitalistes per a fragmentar la força del moviment obrer i acabar amb l'Estat del benestar. Ni tan sols el consell d'administració de la burgesia, l'Estat segons Marx, ha sigut capaç de planificar esta ofensiva en contra dels treballadors que es prolonga des de fa més de tres dècades. Ha sigut la tendència objectiva dels capitals a la recerca de rendibilitats que no obtenien en els sectors industrials el que ha provocat el seu abandó, una vegada que les taxes de guany en aquells han començat a caure per efecte de l'increment de l'augment incessant de capital per unitat de producte i la disminució del capital variable que constitueix la força de treball, al cap i a la fi l'única font de producció de valor. És veritat que esta tendència ha sigut reforçada en els seus efectes per dos factors de gran influència en els setanta: d'un costat, el brusc augment dels preus de l'energia; i, d'un altre, l'increment dels costos de la força de treball, per efecte de l'augment de la combativitat obrera.
Els inversionistes, des dels més menuts estalviadors fins als grans inversors, han col·locat els seus fons en un comportament racional en la lògica capitalista, allí on podien esperar expectatives més altes de rendibilitat. Els benintencionats esforços dels governs per injectar recursos per a estimular la demanda de productes, quan ja havia començat el moviment de migració cap a les finances i la caiguda de la rendibilitat de les inversions, no ha fet sinó amplificar els efectes de la crisi, afegint als símptomes d'estancament els d'inflació, la qual cosa no ha fet sinó legitimar els discursos i les polítiques d'austeritat i ajustos, obrint amb això l'espiral de contracció de l'activitat, desocupació, increment dels dèficits públics de què tan debilitat han eixit el moviment obrer i, en general, les polítiques d'esquerra, tan sols reformistes.
Ha sigut el propòsit de trencar este cercle viciós d'austeritat i polítiques neoliberals el que ha portat a moltes gents d'esquerra, inclús situades en el camp anticapitalista, a postular polítiques keynesianes d'estímul de la demanda orientades a reactivar la producció i la creació d'ocupacions. La tornada a la primacia de l'economia productiva generadora d'ocupacions i recursos per a finançar l'Estat del Benestar, recuperant la regulació i el control del moviment de capitals per mitjà d'instruments diversos: el més popular és la Taxa Tobin.
És la tornada a l'“economia productiva” espentada o feta possible per una política recuperada per als ciutadans, la solució a la tremenda crisi que assola als països de la UE i amb ells a la resta de les economies capitalistes? Contestar en forma adequada este interrogant exigiria analitzar en detall quines podrien ser les condicions en què eixa recuperació ciutadana de la política podria fer-se realitat orientant l'activitat econòmica cap al creixement i la inversió productiva. Les condicions presents en estes latituds i a pesar de la injecció de vigor ciutadà que ha representat el 15M, no pareixen anar per ací, com demostra el suport majoritari rebut per un partit com el PP, que no té el menor empatx a reconéixer, no amb discursos sinó amb polítiques concretes, la tornada de la política econòmica al foment dels sectors motors del creixement a finals dels noranta i principis d'este segle, el sector immobiliari i la construcció.
En l'àmbit internacional és dubtós este canvi d'orientació. No pareix previsible que els estats en la UE, encara que estigueren pilotats per governs progressistes, puguen jugar un paper diferent del jugat fins a la data en un context en què les previsions de totes les institucions especialitzades anuncien un parell d'anys especialment durs de retrocés en el creixement, inclús per a aquells països com els BRIC, que es van alliberar dels efectes de la crisi del 2008.
La Xina no podrà exercir el paper de substitut de l'economia nord-americana en la seua funció de locomotora de l'economia global per causa dels seus creixents problemes relacionats amb l'aparició d'una tardana però molt intensa bambolla immobiliària i pel recalfament de la seua economia, que obliga les autoritats a aplicar mesures de contenció en el consum que frustren les esperances de la seua emergent classe mitjana.
L'altra gran economia exportadora, Alemanya, es veurà cada vegada més amenaçada pels problemes de l'euro que tan decisivament ha contribuït a crear amb la seua tossuda política d'austeritat. A estes altures és inclús dubtós que una política obertament de demanda orientada a fomentar la recuperació del consum a través d'augments salarials complementada amb increments en les pensions i altres prestacions públiques poguera alterar significativament el panorama.
Així que, pareix el més probable, assistim a un període en què s'aprofundiran encara més les polítiques d'ajust i es deterioraran més les condicions de treball i salarials, tot per a poder finançar el cost de la reestructuracions bancàries recentment aprovades en seus comunitària i estatal i tendents a operar una forta concentració de les entitats de crèdit de la UE per a augmentar la seua competitivitat en el mercat global del crèdit.
Qualsevol notícia que puga afegir incertesa a les malparades economies nacionals i global pot deslligar una autèntica onada de pànic, alhora que pot servir de justificació als senyors de la guerra a Israel i als Estats Units per a intentar un colp de mà que ajude a reequilibrar el joc de forces a Àsia central; i, per descomptat, les amenaces iranianes de tancar l'estret d'Ormuz poden servir per a ambdós funcions. La cotització del barril per damunt dels cent dòlars i la contínua caiguda del tipus de canvi de l'euro respecte al dòlar poden aprofundir la recessió en aquelles economies que com l'espanyola, depenen molt de les importacions petrolíferes.
De fons estarà, una vegada més en la història nord-americana, el pes i la influència del complex militar industrial per a jugar les seues bases de recuperació d'influència en la Casa Blanca i en el conjunt de l'escena geopolítica global.
Històricament el capitalisme ha transportat el germen de la guerra, amb majors probabilitats com més agudes han sigut les seues crisis. La desaparició del seu “enemic exterior” augmenta la sensació d'asfíxia del sistema i el nombre d'estocs armamentístics. El recurs al deute d'Estats, empreses i llars ha sigut la via de fuga que ha permés eixir de les recessions a colps de crèdits cada vegada més voluminosos.
El tancament del cercle d'estos comentaris expressa bé el del cercle viciós, l'espiral infernal en què el capitalisme arrossega al conjunt de la nostra espècie. No hi ha moltes raons per a l'optimisme però n'hi ha menys per a confiar en les eixides dins de la lògica que ens ha conduït a esta situació. La lògica del capitalisme, tant el de l'època fordista la crisi del qual va obrir el pas al capitalisme neoliberal, com este últim ara, també igualment en crisi. La lògica de la producció per a obtindre benefici, diners, capital, sense importar la satisfacció de les necessitats les persones, l'atenció del medi ambient, la dignitat i la convivència de les societats humanes.
No hi ha certeses, ni línies correctes des de les quals ningú puga desqualificar a ningú, només el pensament, la voluntat i la urgència d'acabar amb esta iniquitat de relacions socials que ens condueixen a la degradació i a la mort quotidiana.
No hay comentarios :
Publicar un comentario
Aquest és un espai per a poder participar lliurement i no és la nostra intenció la d'introduir cap tipus de censura, encara que les idees exposades siguen crítiques amb nosaltres.
Però, i ja que no ens fem responsables de les idees ací exposades, no podem permetre que es facen acusacions a terceres persones alienes, sense proves, i de forma anònima. Per això, tot missatge que acuse una persona de fora de l'àmbit polític i que no tinga cap tipus d'identificació serà esborrat.
Esperem que ho entengueu.