EL SISTEMA FINANCER COM A REFLEX DE L'ESTRUCTURA ECONÒMICA SEMIFEUDAL ESPANYOLA

En els anys trenta del segle passat els economistes marxistes començaren a discutir amb vehemència sobre la naturalesa de les economies llatinoamericanes. L'estudi sobre la possible formació del capitalisme en aquells països llançava algunes conclusions preocupants: no era gens probable que el que allí existira fóra un capitalisme pur. Més al contrari, hi havia múltiples evidències que subsistien modes i relacions de producció de tipus feudal que es combinaven i complementaven amb modes i relacions de producció de tipus capitalista. Aquells debats van dividir als marxistes en dos branques ben definides: per un costat estaven els ortodoxos, partidaris d'aliances amb burgesies nacionals per a continuar desenrotllant el capitalisme (el socialisme havia de ser l'etapa següent al capitalisme), i per l'altre costat estaven els heterodoxos o dependentistes (considerats des de llavors neomarxistes), que eren partidaris de la revolució immediata. Els segons, per cert, van inspirar les guerrilles com les del Che Guevara.

Prou dècades més tard els estudiosos de l'economia soviètica van tractar de donar explicació a un fet desconcertant: com un sistema polític s'havia comportat amb tanta crueltat i vilesa a pesar d'estar inspirat en nobles ideals com eren els comunistes. L'explicació aportada finalment va ser multidisciplinària, però entre els factors més importants destacava el que podríem anomenar l'"herència cultural”. Rússia havia sigut sempre un país amb una cultura molt totalitària, des de la seua formació com a nació fins al domini dels tsars. Al triomfar la revolució russa de 1917 i seguir la guerra civil, el sistema polític tsarista es va afonar formalment, però molts dels seus quadres tècnics (buròcrates i administradors del sistema) únicament van veure com canviaven els caps. La transició política no es va combinar adequadament amb una combinació cultural i és llavors quan l'“herència cultural” comença a manifestar-se amb els mateixos processos i mètodes violents exercits pel poder.

Parle d'estos dos fenòmens ací perquè m'han vingut al cap al llegir el molt bon document “El finançament de les oligarquies provincials en l'apogeu i crisi del negoci immobiliari a Espanya: una reflexió sociològica sobre les caixes d'estalvi” publicat en la Revista d'Economia Crítica. En el document s'interpreta el paper de les caixes d'estalvi en el procés de balafiament i de finançament d'un model productiu insostenible, a partir de les connexions entre la política i les oligarquies provincials.

Alguns ho hem dit contínuament: en els anys setanta, Espanya va dur a terme una transició política que no va ser combinada amb una transició econòmica. Com a conseqüència d'això, les velles oligarquies franquistes, enriquides gràcies a la sang de la guerra, van mantindre el seu poder econòmic encara en el marc de la democràcia. Un poder molt provincial, vinculat al territori i a una estructura econòmica molt poc desenrotllada industrialment. En este sentit, el capitalisme espanyol, com el llatinoamericà, tampoc ha sigut mai pur. La història econòmica ha demostrat que Espanya ha fracassat en els seus intents d'industrialització (a excepció, en termes generals, de les zones del País Basc i Catalunya) i que conjuga, al contrari, elements i trets semifeudals amb elements moderns. I és en este context en què cal inscriure el desenrotllament econòmic espanyol i el paper de les entitats financeres, molt concretament les caixes d'estalvi.

Els poders polítics locals han estat estretament vinculats als empresaris del territori, els quals, des de temps inmemorials, han mantingut un comportament de tipus rendista. Així, les pilotades immobiliàries i els macroprojectes no rendibles (com aeroports, parcs temàtics o llargues autopistes) han servit per a generar ocupació, riquesa (en termes de Producte Interior Brut) al mateix temps que proporcionava immensos beneficis als propietaris de les empreses i als regidors corruptes. La banca, participada per les grans empreses constructores i immobiliàries i propietari al seu torn d'elles, ha sigut també part del model. Però les caixes, administrades per personal molt ben remunerat i políticament adscrit (directament o indirectament), han sigut les entitats més bolcades en este model.

I quan el model de creixement s'interromp, amb l'esclat de la crisi financera internacional i de la bambolla immobiliària, l'aragall de pèrdues és colossal. I, el pitjor de tot, l'escenari resultant és desolador. Les caixes i bancs empantanats amb actius tòxics que cal sanejar a càrrec del finançament públic, mentre que les empreses no poden continuar operant perquè s'inscriuen en un model -l'immobiliari- que ja no serveix. Generacions senceres -com la meua- dividides entre les que han sigut formades per a un model productiu modern que no existeix a Espanya i entre les que han sigut formades per a un model productiu que ha acabat.

Davant d'este panorama només queda una alternativa: redefinició absoluta del model productiu (modernització productiva), del model de creixement (redistribució de la renda), superació del sistema polític (segona i completa transició) i superació del sistema econòmic (redistribució de la riquesa i socialització d'importants sectors productius). L'estat Espanyol ha de modernitzar-se en un sentit ampli, i això no es podrà escometre sense una profunda redistribució de la riquesa i de la renda que acabe amb el càncer que corca el desenrotllament d'este país: les oligarquies provincials. Només suprimint eixe càncer es podrà donar pas a les noves generacions, altament preparades, perquè puguen desenrotllar les seues capacitats i habilitats al servei de la comunitat.

Article d'Alberto Garzón Espinosa