Estem patint una crisi financera i una crisi econòmica, però... què vol dir això realment? Per a la majoria dels economistes i tertulians són processos aparentment desconnectats. I, quan hi ha sort, la connexió entre ambdós tipus de crisi és poc clara i en tot cas molt feble. Tant és així que estos dies estem veient com el govern espanyol tracta de rescatar el sistema financer amb mesures que únicament i exclusivament es refereixen al món de les finances, sense menció expressa al món de l'anomenada economia real. Però, què és l'economia real i per què es contraposa a l'economia financera? Quins nexes existeixen entre ambdós conjunts de processos i com es produeix la interacció entre tots dos? Només responent a estes preguntes estarem preparats per a respondre la pregunta més inquietant de totes: funcionaran les mesures pactades entre PP i PSOE per a sanejar el sistema financer?
Este és un post probablement complex per als no iniciats en economia, però tractaré de mantindre una actitud pedagògica per tal de fer més fàcil la comprensió dels fenòmens tractats. He de dir que estem davant d'un post fonamental per comprendre el sistema econòmic capitalista i, concretament, el funcionament del sistema financer. Estic convençut que qui el seguisca -sobretot si aprofundeix amb altres materials- adquirirà una visió molt més clara de la situació actual.
El sistema financer i les seues funcions
El motor del sistema capitalista és el creixement econòmic. Sense creixement econòmic no hi ha creació d'ocupació ni ampliació de les capacitats productives -el que suposaria millores tecnològiques per a la societat-. Però perquè hi haja creixement econòmic s'ha de completar i reiniciar el cicle del capital, és a dir, el procés pel qual un empresari aconsegueix posar en marxa un exitós procés de producció-venda i reinverteix els beneficis obtinguts per reiniciar el cicle en una escala major. En este cicle es poden distingir tres fases: a) el finançament de l'operació, b) el procés de producció en si mateix, i c) la venda del producte. Si alguna fase no es completa el sistema entra en crisi.
Sabem llavors que perquè el cicle del capital puga completar-se, i perquè hi haja creixement econòmic, cal entre altres coses que la primera fase -la de finançament- es puga completar. És a dir, les empreses que desitgen iniciar processos de producció han de poder obtindre els fons d'alguna part (bé acumulant elles mateixes o bé obtenint-ne de l'anomenat sistema financer, és a dir, demanant-los prestats).
En efecte, el sistema financer és el conjunt d'institucions que intermedia entre els subjectes econòmics que estalvien i els subjectes econòmics que inverteixen i consumeixen. Si parlem d'una empresa productiva estem parlant de préstecs a la inversió, necessaris per a iniciar el cicle del capital. Estos préstecs els realitzen les entitats financeres d'intermediació, que per simplificar anomenarem bancs (encara que jurídicament poden ser caixes, cooperatives o altres entitats).
Els bancs tenen la capacitat de convertir l'estalvi en inversió creant diners bancaris. Com se sap, el banc utilitza l'estalvi -el meu, per exemple- per prestar-los a les empreses. La primera tasca d'un banc és la de de recollir tot l'estalvi possible i per això, entre altres activitats, els bancs competeixen per captar dipòsits i domiciliar nòmines. Els bancs decideixen pagar una determinada quantitat per este estalvi captat (diguem un 1%). La segona tasca d'un banc (1) és la de prestar estos diners a un altre subjecte econòmic, és a dir, a una família, empresa o un Estat que necessite invertir o consumir. Per a esta segona tasca rebrà un percentatge major a l'anterior (diguem un 5%) de manera que la diferència entre ambdós serà el benefici de l'activitat d'intermediació financera (un 4% en el nostre exemple).
El banc es limita a deixar una xicoteta part en el banc per si hi ha demanda d'efectiu, és a dir, si la gent va a traure diners de la finestreta o caixer. Mentre no acudisca tothom a traure diners de forma simultània, el sistema funciona. Això sí, com hem dit el banc no presta gratis. Ho fa aplicant un tipus d'interés, és a dir, un percentatge sobre els diners prestats.
Tècnicament parlant podem dir que els diners prestats a una empresa que vol produir es converteixen en capital (es transforma en maquinària) i simplement espera rebre una part del guany. En realitat l'interés és una punció sobre el guany. O, dit en paraules de Marx, es produeix el desdoblament del guany en dues parts: la que rep el propietari dels diners -el banc- i la que rep qui utilitza el capital -l'empresari-. Si analitzem el fet trobem un possible i important conflicte: el que es produeix entre ambdues parts, que lluiten per endur-se la major part del guany (que al seu torn és obtinguda sobre la base de l'esforç dels treballadors). Es diu llavors que hi ha tensió entre el capital financer i el capital productiu, fins al punt que l'excessiu poder del primer pot dur a deteriorar la capacitat del segon i amenaçar amb una crisi (2).
El fetitxisme dels diners: fer diners només a través dels diners?
Fins a este punt podem veure que hi ha dos tipus de capitalistes teòrics (3). D'una banda hi ha els capitalistes financers, per als qui els diners (D) es reprodueixen en la forma D-D' (on D' > D), el que vol dir que en aparença els diners es transformen en més diners sense passar per cap procés. D'altra banda hi ha els capitalistes productius, per als qui els diners (D) necessiten passar per un procés de producció (P) de mercaderies (M) perquè donen més diners (D'), en la forma DM-...P...M'-D'. Tenim ací dos formes possibles de fer diners amb els diners disponibles, però a través de mecanismes diferents. El cicle curt D-D' es correspon amb el capitalista financer i el cicle llarg DM-...P...-M'-D' es correspon amb el capitalista productiu. A qui prefereixen vostés?
Això genera una falsa aparença, o el que Marx anomenava el fetitxisme del capital (4). La gent comença a pensar que els diners són capaços de generar més diners de forma autònoma. Atés que els seus diners estan al banc i al cap de cert temps el banc li remunera un tipus d'interés determinat... l'individu tendeix a pensar que és un procés desconnectat de la realitat. El mateix passa amb les accions o el que es diu "capital fictici", i que convé aturar-nos a estudiar.
De fet, també el deute públic és un dret de participar en els guanys presents i futurs, només que en este cas parlem d'impostos. Qui compra deute públic no està comprant les carreteres o col·legis públics, sinó el dret a participar en la següent recol·lecta d'impostos. El mateix passa amb les accions i els títols emesos per les empreses (com bons i obligacions): no compren el capital per se sinó el dret de participar en els guanys presents i futurs.
Si el procés de producció falla (no es reinicia el cicle de capital, per exemple perquè les empreses no venen i no obtenen beneficis) o els impostos són insuficients en el cas dels Estats, el capitalista financer no pot cobrar el seu interés (la part del guany que li correspon). Llavors, i només llavors, arriba la crisi financera.
La naturalesa del sistema financer s'ha de comprendre llavors com a complementària a la del sistema productiu en conjunt. És, en cert sentit, parasitària. Per això autors clàssics com Marx consideren al sistema financer improductiu des del punt de vista tècnic. El sistema financer és un simple instrument per esperonar la producció, però alhora pot exercir una tensió sobre la mateixa. Té, per tant, un rol contradictori. Sense el sistema financer, i molt particularment sense el sistema bancari, no s'haurien emprés grans projectes (com les grans infraestructures; ferrocarrils, per exemple) perquè haurien necessitat ser finançats posant d'acord a unes poques grans fortunes.
Els bancs permeten centralitzar el capital, és a dir, acumular l'estalvi de molts subjectes diferents i poder finançar amb tota esta suma les grans inversions via préstecs. Això esperona l'acumulació (el creixement econòmic) i permet al sistema econòmic ampliar el seu potencial. Però alhora esete fenomen s'ha de sustentar en el fet que esta acumulació siga prou rendible com per pagar el préstec. Perquè com l'interés ve a compartir el guany, sense el segon no es pot retornar el préstec ni pagar l'interés i el sistema pot fer fallida i entrar en crisi.
Els actius tòxics com a manifestació de la crisi financera
El sistema financer ha estat creixent a Espanya fonamentalment gràcies a la dinàmica de creixement de l'activitat productiva dominant ací, és a dir, la construcció. Això vol dir que ha prestat grans quantitats de diners a les empreses constructores i immobiliàries, a més d'haver especulat en els mercats financers internacionals. Això ha permés al sistema financer fer un negoci espectacular gràcies a la quantitat de préstecs i els diferencials d'interés (la diferència entre el que pagava per finançar i el que rebia per prestar).
Però l'hora de la ressaca arriba quan l'activitat productiva s'atura. La bombolla especulativa esclata i el sistema productiu, que necessitava crèdit per a créixer (a causa d'un penós model de creixement basat en la desigualtat), s'atura. Les constructores i immobiliàries no venen, i acomiaden treballadors i fan fallida. I el mateix sistema financer que proporcionava la gasolina al creixement econòmic es limita a comprovar que la seua font d'obtenció d'ingressos s'ha assecat. Ja no hi ha a qui donar-li préstecs amb els quals seguir obtenint beneficis. I a més ha de patir una desvalorització de gran part del seu actiu, ja que estos habitatges, sòl i préstecs diversos ja no valen el que els comptables diuen que valen. És a dir, ha de anotar pèrdues.
És llavors quan l'Estat entra a salvar entitats. El que fa és una socialització de pèrdues, tapant els forats amb diners públics. Diners que obtenen del deute públic, és a dir, prestat per subjectes que adquireixen drets de cobrament sobre els impostos que pagarem tots. L'Estat està concentrant-se en tapar els forats perquè el sistema financer estiga sanejat, però ara ve el problema: i després, què?
Imaginem que el sistema financer queda perfectament net gràcies al desemborsament massiu de l'Estat. Ara els bancs ja no tenen actius tòxics perquè l'Estat se'ls ha empassat. Però, a qui prestarà el sistema financer ara? Amb qui compartirà el guany productiu? A quin subjecte econòmic s'abraçarà com un paràsit? Tenint present que no hi ha guany productiu (estem decreixent) el sistema financer no vol prestar perquè serà assumir pèrdues.
Conclusió: el sistema financer no tornarà a prestar fins que l'economia cresca. Però d'altra banda la supervivència del sistema financer depén del sistema productiu, que està enfonsant-se. És a dir, com més s'enfonse l'activitat productiva, més s'enfonsarà el sistema financer. Això significa que en la mesura que se seguisca deteriorant la capacitat econòmica dels subjectes econòmics (empreses, famílies, Estats) els actius que té el sistema financer perdran valor, és a dir, noves pèrdues i actius tòxics. Sorpresa! És a dir, un pou sense fons perquè és un sistema que necessita xuplar sang (guany productiu o impostos) per a poder sobreviure.
I de moment sobreviu amb els nostres impostos, a falta d'activitat productiva. I estos impostos provenen, com vos podeu imaginar, de les retallades en serveis públics. Cercle tancat.
NOTES
(1) En realitat i segons la teoria monetària endògena no és la segona tasca sinó la primera. Això vol dir que és la inversió la que genera l'estalvi i no al revés.
(2) Els autors postkeynesians consideren que en la nostra etapa de financiarització de l'economia es produeix este fet, és a dir, un excessiu poder del capital financer. Les seues propostes de política econòmica són les de regular el capital financer. Segons la seua visió, de fer això el capital productiu tindria nous espais per permetre una nova etapa de creixement econòmic que creara ocupació.
(3) Ací cal entendre la figura com a rol. És a dir, el capitalista financer és la gran fortuna que inverteix els seus estalvis al banc o el petit treballador que té també en el banc seus pocs estalvis per a la pensió. De la mateixa manera que un ciutadà pot ser un temps vianant i un altre conductor.
(4) Marx deia: "A la fórmula D-D' tenim la forma més absurda del capital, la inversió i materialització de les relacions de producció elevades a la més alta potència: la forma de l'interés, la forma simple del capital, anteposada al seu mateix procés de reproducció; la capacitat dels diners o, respectivament, de la mercaderia, de valoritzar el seu propi valor independentment de la reproducció, la mistificació capitalista en la seua forma més descarada".
No hay comentarios :
Publicar un comentario
Aquest és un espai per a poder participar lliurement i no és la nostra intenció la d'introduir cap tipus de censura, encara que les idees exposades siguen crítiques amb nosaltres.
Però, i ja que no ens fem responsables de les idees ací exposades, no podem permetre que es facen acusacions a terceres persones alienes, sense proves, i de forma anònima. Per això, tot missatge que acuse una persona de fora de l'àmbit polític i que no tinga cap tipus d'identificació serà esborrat.
Esperem que ho entengueu.