L'ESPOLI GENERALITZAT EL PAGUEM NOSALTRES

Cent mil milions! I potser en siguen més!

Després de quatre anys de mentides i ocultació, després de 40.000 milions de diners públics malgastats, després de 135.000 milions d'avals del Tresor, després d'un deute amb el BCE de 250.000 milions que caldrà tornar en poc més de dos anys (com es fa això amb l'economia en caiguda lliure?), després de dos reformes del sistema financer en tres mesos, després de tot això, la banca més sòlida de la galàxia necessita 100.000 milions de rescat europeu més la conversió en capital del deute subordinat, uns 50.000 milions aproximadament, 150.000 milions en total. I, això, poster no siga tot.

Espanya en fallida, una destrossa que han realitzat només 20 persones amb la  "col·laboració" de 14 barons autonòmics. Tot això gràcies al greu incompliment de les obligacions del governador del Banc d'Espanya i el seu lacai Aríztegui, que se n'aniran folrats del BdE en lloc d'anar-se'n emmanillats pel seu silenci respecte als detalls de les relacions inconfessables caixes / casta política / promotors corruptes.

Són infinitat les conseqüències d'este desastre anunciat, però comencem per les més òbvies. La primera és que deslegitima totalment el sistema polític corrupte fins a la medul·la i la perversió de les institucions que van imposar els pares de la Transició. Tant de bo, com a Grècia, això supose l'enfonsament dels dos grans partits polítics que ens han portat a la ruïna, i un canvi en la Llei electoral que pose a cada u en el seu lloc! 


La segona, que un rescat d'esta dimensió significa purament i simplement que seran intervinguts la quasi totalitat d'entitats financeres del país. Només el Santander, el BBVA i algun altre, quedaran al marge.

Un país no pot viure contínuament a la vora del precipici governat per mentiders i corruptes. El responsable final de la devolució d'estos diners serà l'Estat espanyol, el que planteja un problema de deute que els mercats no deixaran de valorar. A més, el problema d'Espanya és multidimensional, perquè també cal reduir el dèficit, estatal i autonòmic, a nivells acceptables... i tot alhora. Per això no té cap sentit demanar ajuda per arreglar el problema de la banca sense demanar simultàniament un rescat d'Espanya i de les CCAA. Per a JP Morgan, l'ajuda que necessita Espanya puja a 350.000 milions d'euros, bancs inclosos. En tot cas, la idea del Govern és just la contrària: demanar una "ajuda" exclusivament dirigida al sistema financer, i amb això lliurar-se d'una intervenció d'Espanya.

Però això és una quimera, primer perquè el rescat bancari produirà una contracció encara més gran del creixement (l'FMI parla d'un escenari catastròfic, caiguda del 4,1% del PIB, i un milió d'aturats més). Segon, perquè la banca és qui sosté Espanya com l'única compradora del deute, i ara Espanya s'endeuta més encara per rescatar la banca. En resum: o es rescata als dos, o això no se sosté. 


I tercer, no es queda només ací del disbarat: Montoro, recolzat per Cospedal, pensa traure hispabons, és a dir, diners garantits pel Tresor per a mantindre els malbaratadors i als corruptes. De Guindos diu que no, que només a les CCAA que complisquen... i no ho fa cap. I mentrestant, Rajoy es fuma un puro. Cada vegada és més difícil i costós col·locar el deute, el mateix escenari que va obligar a Portugal, Grècia i Irlanda a sol·licitar el rescat.

Per primera vegada en dos segles, els espanyols viuran pitjor que els seus pares. De moment, i per poder compensar la caiguda dels ingressos fiscals sense renunciar al malbaratament, Rajoy prendrà en les pròximes setmanes les següents mesures, donant la culpa a Europa, que la té sens dubte per la irresponsabilitat del BCE de mantindre una barra lliure sense cap control, i perquè segurament formaran part del paquet d'exigències del préstec:

• Pujada de l'IVA, dels impostos especials i eliminació de deduccions fiscals com l'habitatge (esprémer la llima, com diuen els fiscalistes). Per descomptat, els rics de veritat, via SICAV, seguiran exempts de la majoria d'impostos.
• Congelació primer i retallada després del sistema de pensions, que en tot cas ja no se sosté. Segons els estudis actuals realitzats independentment a la Universitat del País Basc i a la Universitat de València, les pensions s'han de reduir de mitjana en un 40%.
• Retallada, per diversos camins, de les prestacions per desocupació.
• Retallada de la remuneració als funcionaris, via noves rebaixes salarials, ampliació de la congelació i límits a la promoció interna.
• Retallada de prestacions en Sanitat i Educació, i nous increments del repagament amb la seua extensió a àrees com la farmàcia, les urgències i les estades hospitalàries. Els eventuals se n'aniran tots al carrer.
• Pujades brutals de l'impost de béns immobles (IBI) i tot tipus de taxes municipals i multes.

La majoria dels espanyols no ha volgut ni ho vol veure, no ha volgut ni ho vol sentir, no ha volgut ni vol actuar. I això digueu-ho com vullgueu, però és la fi del món que havien conegut més del 70% de les famílies espanyoles. Des de mitjans del s. XIX, a Espanya, si exceptuem el parèntesi del colp d'estat de 1936, els fills sempre han viscut millor que els seus pares, cada generació vivia millor que l'anterior i les seues expectatives eren millors. Això va ser exponencial en els anys 50 i 60. 

Doncs bé, això s'ha acabat i no sabem per quant de temps. L'únic que sabem és que dues o tres generacions viuran pitjor, segur, amb menys sous, amb menys llocs de treball, amb menys avantatges socials i amb expectatives menors que els seus pares.

I no només això. Esta casta política miserable ha portat Espanya a nivells de postguerra (només a Madrid, Càritas va haver d'atendre el 2011 a 118.000 persones), ha portat 11,5 milions de persones a una situació d'exclusió social, ha portat 2,2 milions de xiquets a la pobresa, una canallada inimaginable, tant que segons l'UNICEF només ens superen Romania, Letònia i Bulgària. Més de la meitat de la població ocupada és mileurista o fins i tot menys, i un 50% de joves ni té treball ni esperança de trobar-ne en un horitzó temporal raonable.

I creuen que els importa? Gens. 

Com Alemanya i el BdE no intervenen a estos irresponsables?

Si s'haguera escomés la reforma del sistema el 2008, hui Espanya estaria en vies de franca recuperació. I, no obstant, de les 20 persones que de la mà dels barons autonòmics ens han arruïnat, cap ha estat processada i totes han rebut compensacions multimilionàries. I Mariano Rajoy, davant de l'allau de demandes presentades per Bankia i Rato, que ja s'ha demanat tres consells de luxe, ordena a la Fiscalia Anticorrupció que investigue el cas, el que significa que tots els procediments oberts en el tema queden paralitzats 4 o 5 anys pel que fa a exigència de responsabilitats. És la mateixa trampa que en CCM, quan la fiscalia, seguint ordres del PSOE i del PP, va investigar el tema i encara no ha dictat una resolució. Mentrestant, el senyor Moltó i els seus companys estan feliços. Impunitat per als malvats. És la llei que la màfia política i economicofinancera imposa a la judicatura.

Si Espanya haguera sigut intervinguda fa un any, Rato i els seus sequaços no haurien perpetrat l'espoli de Bankia, ni el de la CAM, ni cap altre. El malbaratament autonòmic no haguera pogut continuar, i centenars de milers, potser un milió d'empleats públics nomenats a dit, haurien estat acomiadats.

L'Asian Times, el diari econòmic amb més difusió en esta regió, publicava una carta oberta a la cancellera Merkel que titulava "Deixe caure a Espanya". Perquè, explicava, han mentit i continuen mentint massivament sobre la situació dels comptes públics, sobre el desastre ignot de les CCAA i ajuntaments, on les xifres són totes falses, mentre l'assignació dels recursos és absolutament absurda. Diuen que els diners que se'ns presten suposen una càrrega de deute i d'interessos que Espanya ja no pot assumir, el que condemnarà a la misèria i a la desesperació diverses generacions d'espanyols, una canallada que ni el Govern, ni Europa, tenen dret a imposar als espanyols, però que ens han imposat. Molt prompte ho percebrem en les notres pròpies cases.