Existeix
ja hui la constatació que els danys mediambientals produïts per
l’acció humana tenen dimensions catastròfiques, i irreversibles,
que els models de desenvolupament seguits fins ara són insostenibles
per al funcionament dels ecosistemes, que exploten recursos
renovables per damunt de la seua capacitat de renovació i alteren
els mecanismes i processos biològics bàsics per a la vida.
Estem
perquè davant de la ineludible necessitat de corregir l’abús
irracional del nostre medi ambient, de canviar comportaments en
benefici de la preservació del nostre entorn natural, que és la
base de la nostra vida. Són múltiples els instruments que haurem
d’utilitzar per a este canvi de rumb en el model de producció,
d’ús i consum, que impliquen canvis culturals i socials en el camí
d’una nova racionalitat que afavorisca la preservació dels nostres
ecosistemes.
Un
dels instruments a utilitzar són les mesures econòmiques i
financeres, que a més tendeixen a pal·liar l’externalització de
costos cap a la societat de l’obtenció de beneficis privats a
costa dels recursos ambientals, de l’ús econòmic d’estos
recursos i dels impactes ambientals que es generen en la producció i
consum.
Les
mesures fiscals ambientals tenen com a objectiu immediat orientar les
decisions privades sobre l’ús dels recursos naturals als
paràmetres de sostenibilitat i contaminació socialment determinats,
i tendeixen al fet que els costos siguen assumits pels processos que
els generen.
Tota
activitat susceptible de generar efectes perjudicials al medi ambient
és subjecte d’este tipus de fiscalitat, destinada a protegir el
nostre dret i el dels nostres descendents a un medi ambient natural,
sa i amb els recursos de què han pogut gaudir les generacions
precedents. Es tracta de dissuadir dels usos més ineficients i les
activitats més contaminants, i de potenciar i incentivar
l’ecoeficiència i la producció neta.
La
prudència aconsella ser curós a l’hora de gravar consums privats
i activitats productives, per a no incórrer en disfuncions
socialment injustes o econòmicament inassumibles, per la qual cosa
procedeix començar per analitzar les variables que incideixen en la
salut ecològica que pretenem. Definir els problemes més apressants
dels nostres ecosistemes i les solucions possibles; amb quins tipus
de contaminants podem enfrontar-nos i com; valorar econòmicament els
costos de reparació dels impactes que determinades activitats causen
i prendre les mesures correctores de pràctiques indegudes i de
restauració mediambiental.
No es tracta d’augmentar la capacitat recaptatòria ni el volum d’ingressos fiscals, sinó d’influir sobre les decisions privades de forma més eficaç que amb la sola norma; el fet de gravar, de forma moderada però amb continuïtat, els recursos naturals per a incentivar l’eficiència i responsabilitat en el seu ús, pot ser compensat per la rebaixa d’altres impostos, com ara les rendes del treball, a fi de compensar possibles inequitats de gravàmens que són al consum, i també, de les contribucions a la seguretat social, amb la qual cosa es potencia la creació d’ocupació i la competitivitat, sobretot dins un context en què no hi ha una harmonització fiscal ambiental a escala europea.
Les ecotaxes
finalistes podrien ajudar, en alguns aspectes, en este sentit
compensatori d’evitar pujades en la fiscalitat general i generar
recursos per a abordar la restauració d’equilibris ecològics. És
necessari que estos objectius es perceben socialment, perquè sense
el suport decidit de la societat civil i la conscienciació ciutadana
sobre la necessitat de buscar solucions als problemes de
sostenibilitat mediambiental, les reformes fiscals poden trobar-se
amb fortes oposicions a la seua necessària implantació.
Tot
això justifica la necessitat de crear una Llei General de Fiscalitat
Ambiental, que agrupe i regule totes i cada una de les figures
impositives que usarem per a primar les bones practiques
mediambientals i per a desincentivar les activitats d’impacte
ambiental negatiu, contribuint també a la internalització dels
costos que produeixen aquestes activitats i que ara són suportats
pel conjunt de la societat.
Dins
de la multiplicitat de sectors i polítiques concretes que es poden
abordar, a fi de millorar l’eficiència mediambiental de les
activitats humanes, podem destacar les que afecten l’ús de
recursos naturals, com l’aigua i el sòl; les polítiques d’energia
i de transport, evitant-ne el balafiament i incentivant-ne la
sostenibilitat; les que actuen sobre el sector químic, com els
gravàmens al nitrogen dels abonaments i als plaguicides; en
l’activitat industrial, amb la desincentivació de compostos
clorats en la producció i el gravamen a la producció i consum
d’envasos superflus.
yo no es que sea ecoloista practicante ni nada porque no entiendo de politica pero de siempre me a gustado el campo y guardo muy buenos recuerdos de cuando era pequeña y iba con mi padre y jugaba en las acequias mientras el trabajaba la tierra. lo que noo entiendo es que lo que decis es verdad porque cuando voy a comprar a mercadona todo esta en plasticos la carne la fruta los donus asta mi hijo pequeño se da cuenta y me pregunta porque se be que en la escuela les ablan de estas cosas
ResponderEliminarel dia que vejam peixos verds en sant vicent ens plantejarem això de la 'fiscalitat ambiental', segur.
ResponderEliminar