Entrevista feta per Elvira de Miguel a Alfredo Grimaldos, periodista d'investigació i autor dels llibres Esperanza Aguirre. La lidereS.A. i Zaplana. El brazo incorrupto del PP.
El Govern valencià, del qual Eduardo Zaplana fou "molt honorable president" fa uns anys, xifra hui en 3.500 milions seues necessitats de liquiditat. Quines responsabilitats tenen en esta situació polítics com Zaplana o Camps, els seus dos últims presidents abans de Fabra?
Totes. A la política de malbaratament pressupostari característica d'Eduardo Zaplana al capdavant del País Valencià, que va triturar ingents quantitats de diners públics en benefici privat, es va unir la relació de Zaplana, sense cap pudor, amb els grans magnats immobiliaris del País Valencià, com Andrés Ballester, beneficiat per la política de requalificacions de terrenys desenvolupada per Zaplana en este territori. Quan Zaplana arriba a Madrid de ministre, segueix pel mateix carril: un dels seus més íntims col·legues és ni més ni menys que Francisco Hernández, "El Pocero". En les noves operacions coincideix també amb José Bono. Bipartidisme recaptador. Això de Camps i els seus "amiguets de l'ànima" ho tenim més recent i està clar.
Vosté diu en el seu llibre Zaplana. El brazo incorrupto del PP que Zaplana representa un sector de polítics que no tenen grans plantejaments ideològics de fons, no s'enquadren en cap corrent de pensament dretà tradicional per més que es definisquen una i altra vegada com a liberals, i la seua meta exclusivament és el poder i els diners. En la seua opinió, abunda este tipus de polític a l'estat espanyol?
Per descomptat. A banda i banda, suposant que siguen diferents ribes. En tots els partits. Tornant a Zaplana, no té consistència intel·lectual ni cultural. Va acabar la carrera de dret després de mil anys, després de començar els seus estudis a València. Va aconseguir per fi el títol (encara que no s'ha dedicat a exercir l'advocacia) quan es va inaugurar una nova universitat a Alacant, on el seu sogre Miguel Barceló tenia enorme influència. Però això també es dóna molt al PSOE: només cal veure la trajectòria i la formació de personatges de l'altre "bàndol", com Leire Pajín o José Blanco.
El periodista Javier Ortiz, en el pròleg que va escriure per al seu llibre sobre Zaplana, afirmava ja l'any 2007 que la principal virtut que ha d'adornar un bon estafador és semblar un home honrat. I afegia: "Com serà un bon estafador algú que té aspecte d'estafador?". Tant Zaplana com Camps han estat gravats telefònicament en converses molt compromeses. Vosté reprodueix en el seu llibre Zaplana. El brazo incorrupto del PP la transcripció completa de la conversa entre Eduardo Zaplana i Salvador Palop extreta del sumari del cas Naseiro. Per què les institucions públiques i molts mitjans de comunicació han mirat durant tots estos anys a una altra banda tot i les obvietats sobre tot tipus de pràctiques irregulars dels polítics? Quina explicació troba al fet que molts ciutadans seguisquen votant als partits que els alberguen?
Quan iniciava la seua carrera política, buscant eixir de l'àmbit local de Benidorm, on va ser alcalde, Zaplana és "caçat", de rebot, pel jutge Manglano, que investigava un assumpte de drogues. En una de les converses telefòniques que li van gravar llavors, Eduardo Zaplana es retrata perfectament. Diu: "M'he de fer ric... He de guanyar molts diners, em calen molts diners per a viure...". I en una altra de les cintes, que recull un diàleg entre ell i un altre membre del PP, Salvador Palop, en el qual estan tractant sobre la requalificació d'un solar, afegeix: "I llavors li dius... bé, jo li dic una comissió-cita. Li demanes dos milions de peles o tres. El que et done, i em dones a mi la meitat baix mà". La conclusió és que els ciutadans més lúcids d'este país, els que pensen que el món de la política professional és molt miserable i està ple d'individus que només pretenen enriquir-se amb ella, tenen tota la raó del món.
Este sistema està completament podrit. Hi ha molta més proximitat entre els polítics professionals del PP i del PSOE que entre ells i els seus respectius votants. Un polític no mossega mai a un altre. Vociferen molt, però sempre estan d'acord en impedir la més mínima transparència sobre la seua gestió. La podridura d'uns es tapa amb un dossier amb les corrupteles dels altres. "Jo et trac Gürtel". "Doncs jo a tu els ERO". I al final tot es dilueix. La Transició va ser una gran mentida: no hi va haver ruptura democràtica i es va muntar un tinglao que serveix perquè els ciutadans estiguen cada dia més desinformats i no tinguen la més mínima capacitat de decisió sobre qualsevol problema. I damunt hi ha insensats benintencionats que estan convençuts que açò és una democràcia.
Este sistema està completament podrit. Hi ha molta més proximitat entre els polítics professionals del PP i del PSOE que entre ells i els seus respectius votants. Un polític no mossega mai a un altre. Vociferen molt, però sempre estan d'acord en impedir la més mínima transparència sobre la seua gestió. La podridura d'uns es tapa amb un dossier amb les corrupteles dels altres. "Jo et trac Gürtel". "Doncs jo a tu els ERO". I al final tot es dilueix. La Transició va ser una gran mentida: no hi va haver ruptura democràtica i es va muntar un tinglao que serveix perquè els ciutadans estiguen cada dia més desinformats i no tinguen la més mínima capacitat de decisió sobre qualsevol problema. I damunt hi ha insensats benintencionats que estan convençuts que açò és una democràcia.
A vosté i a l'editorial Foca, on va publicar el llibre sobre Zaplana, els han denunciat i portat a dos juís per a contar estos fets: un per difamació i un altre per calúmnies. Quin ha estat el veredicte de la justícia? Té pendents altres judicis relacionats amb el seu treball com a periodista d'investigació?
Tornant al nivell intel·lectual i a la formació acadèmica de Zaplana, en el meu llibre recordava, de passada i una mica de broma, que va fer el batxillerat en un col·legi de Benidorm anomenat Lope de Vega. En opinió bastant generalitzada entre la comunitat docent del País Valencià, era un centre al qual acudien els fills de famílies "bé" perquè els joves poc estudiosos es titularen a canvi del substanciós pagament de final de mes, i popularment era conegut com el "Lope de vagues". Instigats per Zaplana, els responsables del centre em van posar una querella i, per l'acte de conciliació previ a l'inici del procediment, demanaven 600.000 euros i la retirada del llibre de la circulació. Com aquell dia jo no tenia diners solts, no vaig poder anar a conciliar-me. El cas és que ja mai més es va saber.
Zaplana, en persona, també va interposar una querella contra l'editorial i contra mi, per injúries i calúmnies, que va perdre. Això del periodisme d'investigació està cada vegada més complicat. Jo, que sóc molt aficionat al flamenc, recorde una lletra, amb la qual m'identifique molt, que cantava José Menese per seguiriyas, el 1967, quan ací encara quedava "bestiola" per una estona, en què es referia a un home assetjat per la Justícia. En ella, Pepe deia: "Golpesitos a la puerta, / hay quien da golpesitos a la puerta, papelitos que me libran. / Si saben los jueces de toas mis fatigas, / doy por hecho que no me empapelan".
Ara, el plet que tinc vigent és una demanda de protecció al dret de l'honor que va interposar contra mi la família Rosón, per les al·lusions que jo feia del primer president de la Xunta de Galícia, Antonio Rosón, en el meu llibre La sombra de Franco en la Transición. Ell va ser cap militar d'una zona de la província de Lugo en què es van produir nombroses matances de republicans en l'estiu del 36. Ja he perdut els tres primers assalts judicials, i l'assumpte està ara al Tribunal Constitucional. Tot és un disbarat, perquè en la sentència no s'entra a dilucidar si el que conte és cert o no, sinó que això ja es va jutjar fa més de trenta anys i llavors es va condemnar a la revista Interviú per l'assumpte.
Ara, el plet que tinc vigent és una demanda de protecció al dret de l'honor que va interposar contra mi la família Rosón, per les al·lusions que jo feia del primer president de la Xunta de Galícia, Antonio Rosón, en el meu llibre La sombra de Franco en la Transición. Ell va ser cap militar d'una zona de la província de Lugo en què es van produir nombroses matances de republicans en l'estiu del 36. Ja he perdut els tres primers assalts judicials, i l'assumpte està ara al Tribunal Constitucional. Tot és un disbarat, perquè en la sentència no s'entra a dilucidar si el que conte és cert o no, sinó que això ja es va jutjar fa més de trenta anys i llavors es va condemnar a la revista Interviú per l'assumpte.
Zaplana treballa actualment, igual que Iñaki Urdangarin, per a Telefónica cobrant aproximadament un milió d'euros anuals. Va ser Javier de Pau, un dels homes de màxima confiança de José Luis Rodríguez Zapatero, que el va col·locar. Parlen més en la intimitat i són més amics del que aparenten els polítics que a l'hemicicle apareixen com a oposició?
Quan Eduardo Zaplana era portaveu del Grup Parlamentari del PP, el seu rival a les files del PSOE era Alfredo Pérez Rubalcaba. En totes les sessions muntaven un sainet, encara que, com és constatable, tots dos partits fan pinya a l'hora d'aprovar o rebutjar més del 90% de les mocions. Mentre els votants d'uns i altres es mataven a veus en els bars, Zaplana i Rubalcaba, íntims amics i els dos madridistes, anaven junts els diumenges a la llotja de l'estadi Santiago Bernabéu a prendre unes copetes gaudint del futbol i l'amistat institucional. I, per descomptat, compartint els secrets de les clavegueres de l'Estat. Durant el mandat de Zapatero com a president del Govern, Zaplana ha aconseguit un privilegiat càrrec a Telefónica, una empresa molt rendible que era pública, la privatització de la qual la va iniciar el PSOE i la va rematar el PP; emparat ni més ni menys que per Javier de Paz, conseller de la entitat i exsecretari de les Joventuts Socialistes. Al principi, Zaplana entra amb el supòsit càrrec de responsable de relacions amb Europa i, després, per a evitar embolics i crítiques, se'l nomena simplement "assessor". És a dir, no fa absolutament res, més que tindre despatx, nombrosos privilegis i un milió d'euros a l'any. Visca la democràcia! I tot després d'eixir impune de Terra Mítica i els pagaments per duplicat amb diners públics al seu amic d'assumptes immobiliaris Julio Iglesias, entre altres xanxullos valencians.
Esperanza Aguirre va abordar l'assumpte de manera diferent que Zaplana. Es trobava tan "sobrada" que només em va enviar, indirectament, algun missatge irònic sobre el contingut del llibre, sense ficar-se en embolics de tribunals. La política de l'Executiu Regional encapçalat per Aguirre s'ha caracteritzat per intentar rescatar els sectors empresarials vinculats, sobretot, al món del taulell, que ha consistit en posar a les seues mans recursos públics i convertir en una font d'ingressos molts drets bàsics dels ciutadans. Aguirre ha arribat a la feliç conclusió que tots els serveis públics són susceptibles de ser convertits en negoci particular. Per exemple, en l'àmbit de la sanitat, des que ella va arribar a la Presidència del Govern autonòmic, l'objectiu fonamental de la seua política està més relacionat amb el benefici de les empreses constructores que amb la salut dels ciutadans. Quant a la seua "mà dreta", Ignacio González ha anat liquidant als seus propis coreligionaris que li han fet ombra, com Alfredo Prada o Granados, per a quedar ell només amb el control de la recaptació. En el meu llibre, cite infinitat d'assumptes en què ell apareix. Ara, el diari El Mundo, l'està molestant amb l'assumpte d'un apartament de luxe que té a Màlaga. Per descomptat, la cosa fa pudor, però l'actual ministre de l'Interior ha cessat el mateix comissari en cap que ell havia nomenat, per a iniciar esta investigació sobre González.
Descriu en el seu llibre a Aguirre com a una aristocràtica i eixerida milionària que actua amb aire ravaler i maneja la Comunitat de Madrid amb absolut desimboltura per a dur a terme un pla de destrucció dels serveis públics bàsics: sanitat, educació, privatització del Canal d'Isabel II, Telemadrid. Qui són els beneficiaris d'esta gestió política?
Com en una seqüència de la pel·lícula de Coppola 'El Padrí' ("són només negocis, no hi ha res personal"), compta també en un capítol interessantíssim la batalla entre Gallardón i Esperanza Aguirre pel control de Cajamadrid. Sembla que també es van donar "ganivetades" Zaplana i Camps per a situar les seues hosts a la Caixa d'Estalvis del Mediterrani. Són capaços els polítics de pactar amb qui siga, inclosos membres de l'oposició, en contra de gent de les seues pròpies files, per a aconseguir els seus fins?
En un capítol del meu llibre La LidereS.A., ja avance l'existència de totes les escombraries que estan eixint ara en Cajamadrid-Bankia. Xuplaven del pot, a més dels grans partits, que es porten el gros, CCOO, UGT i fins a un sector d'Esquerra Unida, estos als quals jo dic els "trinca-rubles". Un d'ells, José Antonio Moral Santín, portava la tira d'anys de conseller a Cajamadrid, amb el suport del cap d'Esquerra Unida a Madrid, Ángel Pérez. Estos individus es van ficar en el Partit Comunista dels Pobles d'Espanya, una escissió del PCE a principis dels anys 80, quan l'URSS repartia rubles a mansalva. Mentre la major part dels militants del PCPE van continuar treballant en el seu si, en el moment que el bloc de l'Est es va trencar, els "trinca-rubles" es van col·locar a IU. Pérez, un personatge sense cap brillantor, sobreviu políticament gràcies al fet que controla l'aparell de l'organització i impedeix qualsevol neteja regenerativa.
Quant a la CAM, només un detall, que relate amb més deteniment en el meu llibre sobre Zaplana. El mateix dia que ell signava la hipoteca d'un pis de luxe al passeig de la Castellana de Madrid amb la Caixa d'Estalvis del Mediterrani, esta mateixa entitat avalava el projecte immobiliari a Seseña del seu amic El Pocero. El saqueig més descarat de les caixes d'estalvi. L'Estat entrampa als ciutadans per a tapar l'esvoranc d'estes entitats exhaurides i Zaplana s'emporta un milió d'euros d'una empresa pública que era molt rendible i es va privatitzar perquè altres es portaren els beneficis.
Finalment, l'actual Govern aplica per decret llei a la ciutadania tot tipus de retallades en sous, cobertures socials i drets. Ens diuen que no n'hi ha una altra eixida donada la situació de l'economia espanyola. No obstant això, segueixen sense exigir cap responsabilitat als que en els últims 10 anys han manejat els fons públics perquè es torne el robat. Vosté diu en el pròleg que, després de moure la podridura i després de l'intercanvi de cubs d'escombraries en períodes electorals, tot torna a la llera pactat a través dels subterranis consensos de la Transició. Què podem fer per a canviar esta situació i que no se'n vagen com si res tots els que s'han endut diners mentre exercien una funció pública?
Gran part del que tenim ara damunt, a més del que ens correspon per pertànyer al sistema bancari europeu i mundial, és producte de la gran estafa que va ser la "sacrosanta" Transició, que només va servir per a adequar el franquisme als nous temps. Així que, a més de la submissió a les institucions que representen el capitalisme més depredador, nosaltres tenim el plus de l'herència feixista, molt present en esta societat. La "modèlica" Transició ens va deixar un bipartidisme corrupte encapçalat pel monarca que va designar el dictador. Els ciutadans han d'espavilar, ser conscients que la casta política i els banquers formen part de la mateixa banda d'atracadors, i participar activament en la vida eixint al carrer i organitzant-se. L'immoral deute públic contret per l'Estat espanyol a conseqüència de banquers i polítics delinqüents no cal pagar-lo. I tots els xoriços de coll blanc a la presó i que tornen la pasta.
Entrevista publicada en No cierres los ojos. Publicat el 2012.07.25 per Grup Akal.
Amb tanta merda, no serà millor emigrar? Ja no sé si mereix la pena lluitar contra molins.
ResponderEliminarsaplana i aguirre, agarraets de mà!!!!
ResponderEliminar