EL "LEVANTE INFELIZ", UN PROBLEMA PER A L'ESTAT?

"Ara que la crisi fiscal creix, és imprescindible que els esforços i els suports siguen equitatius, equilibrats i justos" 

La panacea del "Levante feliz" s'afona, potser no haja existit mai, almenys des que jo estudie les dades oficials i fa dècades que els mire. De la seua observació extrac dues conclusions: que el desplegament dels serveis públics en el territori valencià era i segueix sent molt més precari que en el conjunt del territori espanyol i que l'Estat ha estat incapaç d'oferir als ciutadans de les diferents regions, recursos equitatius perquè accedisquen a uns serveis mínims de ciutadania equiparables. Objectivament, a Espanya alguns som ciutadans de segona.

Després més 30 anys d'estat democràtic i autonòmic, els valencians seguim patint un sector públic raquític (el pes de la despesa pública per habitant: estatal, autonòmic i local del País Valencià és un 15% inferior al d'Espanya). Sempre va ser així, res havíem necessitat sent el "Levante feliz", així segueix sent-ho i va a pitjor.

I estem completament d'acord que per a intentar corregir aquest baix nivell de serveis públics sanitaris, educatius i socials, no és raonable -ni possible- mantenir sistemàticament uns comptes públics autonòmics amb elevats dèficits. L'error no està en l'objectiu d'acostar el dèficit a zero, sinó en l'origen d'un sistema de finançament autonòmic que ha estat incapaç de corregir, després de 25 anys, un finançament lesiu per a les condicions de ciutadania d'uns espanyols que compleixen amb els seus obligacions fiscals millor que la mitjana i que tenen un 12% menys de renda per càpita. No hi ha altra regió o nacionalitat a Espanya, on es donie aquesta sorprenent paradoxa.

Sense indici de deliris independentistes, és legítim preguntar-se com a ciutadà: per a què serveix un Estat que manté aquest ordre de coses? No obstant això, tornen les temptacions recentralitzadores i la demonització de les administracions autonòmiques, el comportament ha estat, en conjunt i en aquest període de crisi, molt més eficaç -com veurem- que el de l'Administració Central, sobretot si considerem que a més presten essencialment serveis bàsics de l'Estat del benestar, el nivell de despesa és molt rígid perquè està en funció del nombre de persones que han d'atendre.

És cert que hi ha exemples demolidors, molt i justificat soroll amb centenars de milions d'euros d'inversió en aeroports i auditoris autonòmics buits, etcètera, però també ho és que hi ha massa poc escàndol sobre inversions estatals multimilionàries de trams d'AVE, que transporten desenes de viatgers a la setmana, i molts etcèteres.

On és l'eficiència fiscal de l'Administració Central? La seua despesa ha estat l'origen del 79,9% de l'increment de l'endeutament públic (dèficit públic acumulat) entre 2008 i 2011, quan la seua grandària representa menys del 35% de la despesa del conjunt de les administracions públiques. I, per si de cas, aclarisc, que la despesa per "estabilitzadors automàtics" derivats de la crisi (atur, prestacions, etc) explica menys del 60% d'aquest increment. En el citat període de crisi, les comunitats autònomes han generat el 19,9% de l'increment de l'endeutament públic, quan la seua grandària és el 52% de total de la despesa del total de les administracions públiques. En què dades es basa la brutal campanya política i mediàtica de culpabilització i descrèdit de les comunitats autònomes? A quins interessos respon? No és raonable que l'Administració Central que gestiona un terç de la despesa pública total s'atribuïsca un objectiu del 4,5% del PIB, i li impose a les comunitats autònomes un objectiu del 1,5% del PIB, quan aquestes gestionen més de la meitat de la despesa pública total.

A més, el comportament de l'Estat es revela ineficaç en la seua doble paper de reequilibrador territorial de renda i riquesa, i de garant de la igualtat d'accés dels ciutadans als serveis públics fonamentals. Com s'observa en el gràfic, l'actuació de l'Estat corregeix molt insuficientment el reequilibri del compte de renda de les llars espanyoles. És una situació dura i injusta, per als valencians especialment, i que qüestiona si de veritat l'Estat ens empara i ens garanteix al conjunt dels espanyols un tracte equitatiu entre ciutadans i entre territoris. És una realitat que l'estructura centralista va mantenir oculta molt temps, i que des que hi ha autonomies i estadístiques, diferents estudis i investigacions li estan posant cara fa anys.

Els ciutadans dels territoris forals, resulten ser -faltaria- els veritables espanyols de primera. Si l'"anomalia" foral no existira, o estiguera rigorosament aplicada, no existiria tan clar fonament per a la irritació dels catalans, que amb la seua proposta del pacte fiscal pretenen replicar l'anomalia i arreglar allò "seu", desentenent del de "tots". No és que ells no estiguen a la recta d'equilibri, on els toca, sinó que es pregunten: Per què no ser com els bascos, navarresos, càntabres, castellans o asturians? És una pregunta lògica i legítima, que també hauríem de fer-nos (amb més motius) els valencians.

Un panorama molt preocupant, dades que conviden a la reflexió i que exigeixen un canvi profund de les pautes d'actuació de tots els mecanismes d'actuació de l'Estat que incideixen en aquest comportament: sistema tributari, polítiques de despesa estatal, finançament autonòmic i finançament local. I és possible que resoldre aquest problema ens conduïsca a la necessitat de portar fins al final la lògica de l'Estat autonòmic, una opció quasi-federal que ha evidenciat problemes i que necessita conjugar l'equitat per als ciutadans, el redisseny dels equilibris territorials i la racionalitat fiscal de l'Estat. I hi ha al món exemples no menors de sistemes descentralitzats / federals que funcionen: els Estats Units, Alemanya, el Canadà, Austràlia. A què ve escridassar tant, i negar-se a millorar el que evidentment no funciona i posar com a única alternativa tornar al penós passat centralista?

I pels que es pregunten "és precisament ara, en plena crisi, el moment de plantejar i començar a corregir aquesta situació?"... La resposta és un sí rotund. Els valencians hem capejat massa vegades el rigor de les crisis només amb les nostres pròpies forces. I efectivament, ara que la crisi fiscal creix, és imprescindible que els esforços i els suports siguen equitatius, equilibrats i justos. Cal que no isquem d'ella amb més desigualtats de les que entrem i que les nostres empreses i institucions tinguen l'oportunitat d'oferir ocupació i serveis fonamentals, amb el mateix nivell que a la resta d'Espanya; per què hauria de ser d'una altra manera?

I tornant al principi, serem els valencians mai un problema per a l'Estat? o com fins ara seguirem ocults després del maleït i fals tòpic del "Levante feliz" i serem invisibles per a ell i, el que és pitjor, per als nostres representants en ell.

José Antonio Pérez García és economista i expert en finançament autonòmic.

Article d'opinió aparegut a EL PAÍS.