"Els ajuts a la banca (dels països en dificultats) no tenen a veure amb l'intent d'ajudar a aquests països en els seus problemes, sinó ajudar als nostres bancs, que tenen gran quantitat de deute d'aquells països"
Peter Böfinger, conseller econòmic del Govern alemany
Aquest article assenyala que una de les causes reals de les contínues i constants retallades de despesa pública incloent la despesa pública social que estan debilitant enormement l'estat de benestar espanyol és l'exigència que Espanya pague el deute als bancs europeus, i molt especialment, a la banca alemanya.
Aquesta tesi és fàcilment demostrable que no té credibilitat. L'Estat espanyol era, en realitat, el model de rectitud ortodoxa neoliberal. Tenia un superàvit en els comptes de l'Estat en els anys 2005, 2006 i 2007, i el seu deute públic era dels més baixos de l'Eurozona. Durant el període 2004-2007, tal deute públic va baixar del 46% al 36%. Espanya no podia ser més modèlica des del punt de vista neoliberal. Els responsables de la política econòmica i fiscal del Govern espanyol van rebre l'aplaudiment de les autoritats europees que gestionen i dirigeixen l'Eurozona (des del Consell Europeu i la Comissió Europea al Banc Central Europeu) i com no, del Fons Monetari Internacional.
En realitat, la sensació d'eufòria era tal que el Govern socialista espanyol, sota la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero, va decidir abaixar els impostos, identificant aquesta mesura amb ser d'esquerres. El seu eslògan més conegut en aquells anys va ser que "abaixar els impostos és d'esquerres". Aquesta baixada d'impostos va augmentar el dèficit estructural de l'Estat, és a dir, el dèficit públic, que determinen els ingressos i despeses estructurals i no conjunturals. Aquest augment del dèficit estructural va romandre amagat o ignorat per l'augment dels ingressos a l'Estat, resultat de la situació conjuntural provocada per la bombolla immobiliària.
Ara bé, quan aquesta bombolla va explotar, el dèficit estructural va aparéixer amb tota claredat i contundència. Els ingressos a l'Estat van baixar en picat, resultat, en gran part, perquè l'estructura fiscal de l'Estat espanyol depén excessivament de les rendes del treball i molt poc de les rendes del capital. Quan l'activitat econòmica es va col·lapsar i la desocupació es va disparar, els ingressos a l'Estat van abaixar i molt. Per això el dèficit públic de l'Estat. No té res, res a veure amb l'augment de la despesa pública, la qual, mesurada en despesa pública per habitant, ha anat abaixant, no pujant. I les dades així ho mostren. S'està retallant i retallant, i en canvi el dèficit públic tot just abaixa i el creixement econòmic està decreixent. Quina evidència esperen els cercles neoliberals per a poder veure que estan profundament equivocats?
D'altra banda, un punt clau poc estudiat i amb escassa visibilitat mediàtica és per què la bombolla immobiliària va explotar. La causa primordial és que la majoria dels diners que estaven darrere de la bombolla immobiliària procedien de bancs alemanys, francesos, holandesos, belgues, entre d'altres. En realitat l'enorme flux de diners (el que s'anomena inversió financera) a Espanya explica que la balança de pagaments (la diferència entre el capital que entra i el que ix del país) es disparara en aquells anys de bombolla immobiliària.
El fet que la banca europea alimentara la banca espanyola es devia, com no podria ser d'una altra manera, que eren inversions financeres extraordinàriament beneficioses. La seua rendibilitat era enorme. Però quan aquesta banca europea contaminada pels productes tòxics procedents de la banca nord-americana es va paralitzar, els diners va deixar de vindre a Espanya i la bombolla immobiliària va explotar, creant un forat en el PIB espanyol equivalent a un 10% de la seua grandària. I tot això en qüestió de mesos.
Ara Espanya té un problema enorme perquè deuen molts diners als bancs europeus, que no poden pagar. I els bancs europeus tenen un problema fins i tot major, perquè han prestat tants diners a Espanya i als altres països intervinguts (Grècia, Portugal i Irlanda) que si aquests no els paguen, tenen un problema gravíssim. En realitat, molts d'ells es col·lapsarien. Els bancs alemanys havien prestat el 2009 l'enorme quantitat de 704.000 milions d'euros als països PIGS (Espanya, Grècia, Irlanda i Portugal), convertits en GIPSI amb la inclusió d'Itàlia. Aquesta quantitat és moltes vegades superior al capital en reserva de la banca alemanya. Si aquests països no pogueren pagar el seu deute, la banca alemanya col·lapsaria. L'establishment financer alemany i el seu Govern, presidit per la Sra Merkel, és plenament conscient d'aquest fet. I d'ací el seu èmfasi en que l'objectiu prioritari de les polítiques d'austeritat que està imposant a aquells països i de la suposada "ajuda financera" als seus bancs, siga el que la banca alemanya recupere els diners prestats.
I així van nàixer les polítiques de retallades. Com bé escrivia recentment ni més ni menys que l'editor sènior del Financial Times, el Sr. Martin Wolf (25.06.12), l'objectiu d'aquestes retallades a Espanya té poc a veure amb recuperar l'economia espanyola i sí amb que es pague als bancs europeus, incloent els alemanys, el que se'ls deu. Així de clar.
Ara bé, com les coses no es poden dir tan clar, l'argument que s'utilitza pels economistes i polítics neoliberals, és que cal reduir el dèficit públic per "inspirar confiança als mercats financers" de manera que aquests tornen a prestar diners a Espanya. Segons aquest argument, la desconfiança dels mercats cap a Espanya determina que la prima de risc espanyola haja pujat tant, ignorant que el que marca els interessos del deute públic no són els mercats, sinó el BCE, que és el lobby de la banca, i molt especialment de la banca alemanya. El fet que el BCE no haja comprat deute públic espanyol durant més de tres mesos és la major causa de que la prima de risc s'haja disparat. El que li importa més a la banca alemanya (i al seu instrument, el BCE) és que continue l'austeritat, que seguisquen i s'aprofundisquen les retallades per part de l'Estat espanyol per tal que aquest i la banca privada a la qual l'Estat espanyol ha estat subvencionant i ajudant en quantitats exuberants (més d'un 10% del PIB) paguen ara el que deuen a aquells bancs europeus, incloent els bancs alemanys.
I els famosos 100.000 milions d'euros que el Govern Rajoy ha sol·licitat de les autoritats que governen l'Eurozona aniran destinats a continuar ajudant (encara més) als bancs, i tot això finançat pel ciutadà normal i corrent que paga a l'Estat i sosté el deute públic. En realitat, fins i tot dirigents del Govern alemany així ho han reconegut. Un dels consellers econòmics del Govern alemany, Peter Böfinger, així ho ha dit: "Els ajuts a la banca (dels països en dificultats) no tenen a veure amb l'intent d'ajudar a aquests països en els seus problemes, sinó ajudar als nostres bancs, que tenen gran quantitat de deute d'aquells països" (Chatterjee, Pratap, Bailing Out Germany: The Story Behind The European Financial Crisi).
En realitat, si de veritat tant el Govern Rajoy o el Consell Europeu desitjaren ajudar a l'economia espanyola, no transferirien aquests 100.000 milions a la banca (que no ha estat oferint crèdit ni a les famílies ni a les mitjanes i petites empreses), sinó a organismes estatals com l'Institut de Crèdit Oficial (ICO), amb el mandat d'oferir crèdit accessible i raonable (no el que proveeix la banca hui) a la ciutadania i mitjanes i petites empreses espanyoles. Aquestes transferències públiques podrien també estimular l'establiment de banques públiques (tant centrals com autonòmiques) o cooperatives de crèdit que garantiren l'existència de crèdit, un dels majors problemes que hi ha hui a l'Espanya endeutada.
Però el que les autoritats europees volen més que res és que la banca espanyola i l'Estat espanyol paguen als bancs alemanys, francesos, holandesos, belgues i altres el que els deuen, per tal de -segons diuen ells- recuperar la confiança dels mercats. Però aquest argument assumeix que existeixen mercats, la qual cosa és fàcil de demostrar que no passa. En un mercat, la responsabilitat d'un préstec fallit és compartida. És un error de la persona o institució que va demanar el préstec, però ho és també de la persona o institució que va oferir el préstec. I això no està passant.
En aquesta situació s'està penalitzant al primer per tal de salvar els interessos del segon. Això és el que està fent, entre altres, el Govern alemany, que acusa i critica l'Estat espanyol per haver permés la formació de la bombolla immobiliària sense esmentar el paper clau que l'Estat alemany i la banca alemanya van jugar en l'establiment i explosió de tal bombolla. No es pot parlar de prestataris irresponsables sense parlar també dels prestadors irresponsables. I el Govern alemany està imposant les polítiques d'austeritat per a assegurar-se que a la banca alemanya irresponsable se li pague el deute amb interessos (que, per cert, arriben a nivells aquests últims que cobreixen diverses vegades el cost del deute en si). I així estem.
Article publicat per Vicenç Navarro al diari PÚBLICO, 12 juliol 2012
Ale, manya, cap a Alemanya!
ResponderEliminar