GRÀCIES, MAQUIS

Juan Requena Salinas (nascut el 1921), l'últim guerriller de l'Agrupació del País Valencià i Aragó rebrà hui divendres 16, a les huit de la vesprada, un homenatge en la seu d'Esquerra Unida de Burjassot (carrer Mestre Giner, 25) per la seua lluita a favor de la llibertat. “Tinc 90 anys, encara que diuen que l'edat la marca la literatura que has llegit. Així que encara sóc molt jove”, va bromejar per a trencar el gel. Juan, natural de Los Cojos (Requena), va nàixer “accidentalment” a Cofrents l'any 1921. Podria haver format part de la fornada de jóvens coneguda com “la quinta del biberó”, però ser del mes de maig el va alliberar de participar en la guerra. No obstant això, no es quedà al marge en la lluita per la llibertat. Ara, a pesar de la seua edat, no abandona el sentit de l'humor. Segons ell, li ha salvat la vida en nombroses ocasions. Juan va donar els seus primers passos cap al PCE des del sindicalisme. Però prompte va descobrir al costat de son pare que volia anar més allà. Tant, que la seua actuació va ser fonamental per a l'establiment de la resistència en la Plana d'Utiel.

Per què? No era més còmode quedar-se a casa sense jugar-se la vida?

No vaig nàixer per a ser capellà. M'agradava més l'acció. I això que tenia una tia que volia ficar-me al sacerdoci...!

Recorda com va ser el seu primer contacte amb els maquis?

Vaig haver d'anar a buscar-ne a quatre que venien de França. Encara que al remat només en van acudir tres, perquè un havia caigut en la frontera.

Què  va fer amb ells?

Els vaig amagar durant un mes en ma casa, fins que van poder tirar-se a la muntanya.

Es va quedar en la muntanya amb ells?

No. Com no havia estat pres, ni en la guerra, era més útil en el poble. Des d'allí podia fer d'enllaç i subministrar al punt de suport. Diguem que era un guerriller sense armes.

Eren tan feroços com va intentar la dreta fer-nos creure?

Gens. Estar amb ells en el camp era la glòria. En la muntanya, assentat en una pedra, vaig aprendre de les seues paraules més que en qualsevol aula... No pensàvem matar a ningú. Els comunistes no vam vindre a Espanya a matar guàrdies civils. Inclús va haver-hi casos en què se'ls va salvar la vida…

Es van sentir traïts pels francesos per una ajuda que mai va arribar?

Molts republicans es van passar a la Resistència francesa durant la 2a Guerra Mundial i van tornar a Espanya com a guerrillers antifeixistes esperant el suport dels Aliats. Si internacionalment s'haguera donat un pas, no hauríem aguantat quaranta anys de dictadura… Però el traïdor no va ser el poble francés, sinó els dirigents internacionals.

En canvi, els maquis van rebre ajuda de civils desinteressats que es van jugar la vida...

Sí. Ni t'imagines els hòmens i dones valentes que van arriscar-ho tot per ajudar als altres. Record a la “mare de Cofrents”, que sense estar ficada en política, va estar en la presó per donar assistència a tots.

L'espera de reforços es va fer eterna i la majoria va acabar caient…

La majoria va morir. Pocs, com el company Jalisco, van tindre sort. En un xoc per Sogorb va quedar ferit. El van trobar, el van curar i va aconseguir tornar a França. Però, vaja, no era el normal -va assenyalar amb el semblant més seriós.

Quan acabà la guerrilla en les muntanyes de Requena?

Quan la guerrilla va passar de tres membres actius a catorze.

Sona contradictori…

És que vam fer una xicoteta “celebració” amb una miqueta de menjar per a donar-los la benvinguda. No obstant això, van arribar rumors a les oïdes dels sometents i van enviar a la muntanya a un feixista infiltrat…

Què va passar?

Vam desaparéixer. La disciplina era vital per a sobreviure. Així que vam haver de tallar-ho. Quan passa una cosa greu, el punt de suport en eixa zona ha de quedar totalment desfet. No obstant això, la meua lluita no va acabar ací. Ha continuat fins ara.