PER UNA BANCA PÚBLICA

UE I BANCA PRIVADA: DOS CARES DE LA MATEIXA MONEDA

Article de Jorge Alcazar González i el col·lectiu Prometeo

La banca privada ha rebut del BCE (Banc Central Europeu) uns 1'6 bilions d'euros (1.600.000.000.000 euros) entre octubre del 2008 i desembre del 2010. Açò és, el sistema bancari privat s'ha finançat públicament amb un 13% del PIB de la Unió Europea. De la mateixa manera, el suport públic a l'economia real va caure uns 11.700 milions d'euros respecte a l'any passat. L'executiu comunitari atribuïx la baixada a la poca demanda i a les restriccions pressupostàries aprovades en la majoria de països de la UE. Per eixe motiu, conclouen, la Comissió proposa estendre la duració del marc temporal d'ajudes al sector financer però dóna per acabades les ajudes al sector productiu. Amb estes dades sobre la taula immediatament aflora una qüestió bàsica:


No seria més lògic, ètic, democràtic i coherent un sistema de banca pública?

El BCE presta estos diners a les institucions financeres privades a un interés mitjà de l'1'25% (en els dos últims anys). Dels 1'6 bilions d'euros rebuts, la banca privada ha destinat 1'2 bilions a garanties estatals, al finançament de les entitats i a altres mesures de suport a la liquiditat. Les garanties estatals són mesures que van encaminades a garantir la devolució dels diners a la persona natural. Si el banc no pot tornar els diners, ho fa l'Estat. Ara, els estats europeus han refinançat a la banca privada per a evitar esta possible ruptura de les garanties estatals.

D'altra banda, quan un Estat ha d'acudir als mercats de deute públic per a finançar-se, són estos mateixos bancs els que acudixen a prestar-li els diners necessaris per a pagar educació, sanitat, infraestructures, etc. Però ara apareix una plusvàlua favorable a la banca privada. Els interessos no són els mateixos que eren de partida. En el camí, un euro, que el BCE (Institució Pública Europea, suposadament al servici dels Estats i ciutadans europeus) havia prestat a l'1'25% (de mitjana) es transforma quasi per art de màgia en un interés del 4, el 5 o el 6%, “et voilà”, la multiplicació dels pans i els peixos s'ha produït. L'euro que abans d'eixir de les arques de l'erari públic costava "x", ara és tornat al mateix costant "x + p". S'ha generat una plusvàlua que descansa plàcidament i sense sobresalts en mans de la banca privada. És una nova forma de finançament i de negoci.

No queda ací la qüestió. Part d'eixos 1'2 bilions d'euros han sigut destinats al finançament empresarial i de particulars. Però estos, com tot fill de bon veí, també han tingut la seua bona quota d'aportació a la banca privada. Quan acudixen a sol·licitar un préstec, si no se'ls despedix amb un colpet en l'esquena o un “torne vosté demà”, se'ls cobren uns interessos feréstecs. De nou el contribuent té motius més que fundats per a sentir-se estafat. Els seus diners han servit per a dos fins: finançar-se a si mateix i finançar la banca privada. Ha vist davant dels seus ulls un fantàstic truc de prestidigitació.

Per a poder tornar estos préstecs, estats, empreses i ciutadania s'endeuten fins a nivells pràcticament insostenibles. El capital financer genera una plusvàlua del no-res, ja que si bé possibilita l'execució de programes i projectes productius (finançament empresarial, creació d'empreses, suposada creació d'ocupació, pagament de servicis públics, etc.), d'altra banda ho fa a partir d'uns diners que no li són propis, que no provenen de cap activitat productiva. Simplement se li ha subministrat una “matèria primera” (molt preada) –diners– a un cost molt baix, que la banca privada posa en circulació amb una sèrie de condicions i incrementant ostensiblement el seu preu, a través de regles, estratègies i conjuntures que els possibiliten el monopoli i control del negoci.

El comissari Almunia mostra clarament les intencions que tenen els òrgans de poder de la UE: “no podem prescindir de finançar la banca (privada), ja que és esta qui posa els diners necessaris en circulació”. Fals. Dels altres 400.000 milions d'euros referits més amunt, el seu destí ha sigut clar: la compra d'actius tòxics generats pel sistema financer. Una quantitat de diners destinats a socialitzar les pèrdues ocasionades per polítiques econòmiques molt arriscades, que van buscar una alta rendibilitat a qualsevol preu i si més no, de dubtosa pràctica ètica. El 58% d'estes ajudes públiques va ser entregat a bancs de tres països: Irlanda (25%), Regne Unit (18%) i Alemanya (15%). Curiós si més no.

Des de les elits dirigents –davant d'este absurd– es remarca que les mesures no sols són necessàries, sinó que qualsevol altra via conduiria sense solució d'eixida a la catàstrofe. De nou el pensament únic intenta imposar els seus dogmes. No hi ha alternativa possible. D'ací que torne a sorgir una altra qüestió bàsica: per què no és possible la creació d'una banca pública que faça fluir el crèdit entre Estats i particulars?

No només no s'ha recorregut este camí. A Espanya el sistema de caixes d'estalvis ha sigut perseguit fins a la quasi total eradicació. El sistema bancari i financer s'ha privatitzat per complet. Els grups financers poderosos han adquirit les caixes a preus de saldo, sent estes prèviament sanejades pel govern espanyol, i ara els populars proposen la creació d'un banc “roín” públic que controle els actius tòxics. Les respostes negatives que s'aporten a estes qüestions no són tècniques ni científiques. No s'entenen en un context històric ni conjuntural. Ni tan sols se sostenen des d'un punt de vista ideològic. El seu caràcter és molt més senzill: es busca la privatització del sistema bancari i financer, el seu monopoli –intencions que esdevenen de l'afany d'enriquiment despietat de les oligarquies que controlen i dominen l'economia mundial– així com l'eliminació de qualsevol proposta o temptativa que propose regularitzar un model econòmic que permet l'enriquiment d'uns pocs a costa de l'empobriment de la majoria. Per a això, es treballa des de fa temps per a crear una situació de commoció i desesperança tal que permeta escometre les mesures i retallades necessàries per als seus interessos, eliminant en el camí drets, convenis i benestar social. Estos grups de poder, els tentacles del quals arriben fins als últims confins de les institucions governamentals, econòmiques, financeres i mediàtiques no tenen cap interés en sentir parlar la contrària. Mentrestant, els seus generals ja han anat prenent posicions. 

El fenomen conegut com “porta giratòria” és més que eloqüent. En els dos últims anys el colp d'estat efectiu que el poder financer està duent a terme sobre les democràcies europees ja no escapa a ningú. A el que ha passat a Grècia i Itàlia, on s'han imposat els governs de dos tecnòcrates (anomenats així per a ocultar realment la seua dimensió) procedents del sector financer (Papademos i Monti junt a tota una plèiade de súbdits la gènesi de la qual és la banca privada), hem de sumar l'arribada a la cúspide del BCE de Mario Draghi (exdirectiu de Goldman Sachs) i la incorporació, en 14 dels 27 països de la UE, d'exbanquers o gestors de fons als ministeris d'Economia, Finances o del Banc Central. En breu Espanya se sumarà a este corrent. Entre la col·lecció de candidats podem trobar a Luis de Guindos (exdirectiu de Lehman Brothers), José Manuel González–Páramo (membre del Comité executiu del BCE) i inclús Guillermo de la Dehesa (conseller del Santander i assessor de Goldman Sachs). El fenomen és de porta giratòria, ja que podem trobar casos de governants europeus que en este període han passat a llocs executius en la banca privada, com posen de manifest el casos de l'alemany Weber (expresident del Bundesbank) vinculat en l'actualitat a UBS, l'espanyol Pedro Solbes (exvicepresident econòmic) que ara està relacionat amb Barclays, Ocaña (exsecretari d'Estat d'Hisenda) que és director general de FUNCAS o els en altre temps dirigents de la Comissió Europea Kuneva (excomissària de Protecció del Consumidor) ara en BNP Paribas, L. Michel (excomissari de Política de Desenrotllament) en Credimo i McCreevy (excomissari de Mercat Interior) relacionat amb Bank of NI Mellon, entre altres. La banca sempre guanya.

Davant d'estos atropells, la resposta popular ha de ser ràpida, directa, radical i contundent. L'envergadura de la situació així ho requerix. D'una altra manera, el món en què fins ara havíem viscut s'haurà convertit en un lloc molt diferent, en el qual viure de forma digna serà una tasca molt complicada per a una immensa majoria de nosaltres. L'acció discorre directament enfront dels nostres ulls i ja no tenim excuses possibles.