LA LLENGUA ABSENT

Article de Rosa Solbes.

Si una campanya electoral són paraules, paraules i paraules... ningú diria que vivim en un país oficialment bilingüe. No parle de les formacions minoritàries (entre les quals s'enquadren les nacionalistes), em referisc a les veus més presents, les que per decisió de la Junta Electoral o per pressupost propi més possibilitats tenen de fer-nos arribar el seu missatge. I em fixe més encara en les de l'esquerra, perquè és ben sabut que la màxima preocupació de la dreta se centra en el perill que corre el castellà i que seria més interessant dedicar part del temps del català a ensenyar idiomes de futur com l'anglés i el xinés mandarí.

Este és un encabotament que m'ha fet recordar la interessant argumentació d'un lingüista nostre trasplantat fa molt a Barcelona. Jesús Tuson diu (Una imatge no val més que mil paraules, editorial Empúries) que si som realistes, la immensa majoria de la gent viu, treballa i es jubila en terres concretes i pròximes, la qual cosa vol dir que la majoria dels alumnes actuals tindran moltes més ocasions de parlar la llengua del seu país que l'anglesa.

Molt bé. Ara només ens falta esbrinar quina és de veritat la llengua d'este, el nostre país, si el mateix conseller de Cultura classifica el valencià entre els "idiomes estrangers".

Fa no res celebràvem el 75é aniversari de la firma de les Normes de Castelló i UGT publicava un llibre amb nombrosos articles i un denominador comú: normativització no equival a normalització; ensenyança no és el mateix que ús, i encara així menys del 25% de l'alumnat té l'oportunitat d'estudiar en "la línia", marginada en privats i concertats, i principalment a Alacant i el sud del país.

Alhora que arrancava esta campanya electoral en espanyol (amb algun espot subtitulat per fer una xicoteta concessió) es feia públic un dada aborronadora: el valencià és la llengua de l'últim llibre llegit... del 2,2% de la població enquestada (un altre idioma per a l'1,9%, a penes un poc menys). L'índex de lectura en l'anomenada llengua pròpia només fa que disminuir i ja és el més baix de l'Estat, inclús per davall de l'èuscar que, no obstant això, va a més.

Poc després que Quim Monzó publicara un rèquiem per la imminent mort del català a Catalunya, em va sorprendre que Germà Colon no es mostrara tan pessimista respecte del valencià. Potser serà perquè l'admirat mestre no viu ací, ja que és diagnòstic indiscutit un retrocés imparable en el seu ús social, la qual cosa requerix l'adopció d'urgents i contundents mesures, començant per les administracions públiques.

Tornant a Tuson, "la independència i bona salut d'una llengua es reafirma i manifesta si pot assumir, sense restriccions, totes les funcions que estan previstes: des de la parla col·loquial fins als discursos més elaborats; des de la xarrada intranscendent a les formulacions científiques". Res diu de la propaganda política. Però és que la "dolça parla" no servix ja ni per a demanar el vot?