LES CLASSES SOCIALS EN EL CAPITALISME MODERN

Un dels aspectes que més criden l'atenció de la teoria econòmica convencional és la seua falta de referència al que clàssicament es considera que són “les classes socials”. Per motius metodològics, la teoria econòmica convencional prefereix analitzar la realitat social a partir de la dicotomia consumidor-productor, mentre que la teoria marxista (i altres d'herència més clàssica) prefereixen utilitzar la divisió capitalistes-treballadors. En tot cas, no és només una qüestió terminològica, ja que fan referència a entitats completament distintes.

Els marxistes busquen comprendre la realitat social i, més concretament, el funcionament del sistema econòmic capitalista. Un sistema este que és una forma possible, entre moltes, que té una societat per a organitzar la seua producció, distribució i consum. No obstant això, qualsevol científic social sap que analitzar la societat observant els individus un a un és un impossible. És necessari fer un procés d'abstracció teòrica, és a dir, es tracta de reduir el sistema estudiat a elements analítics més simples però que mantinguen les propietats generals.

Tant els economistes convencionals com els marxistes ancoren l'estudi de l'individu en el procés de producció de béns i serveis, en l'activitat econòmica. Els primers redueixen la massa d'individus a dos tipus possibles: productors (generen béns i serveis) i consumidors (esgoten eixos productes produïts). A partir d'ací alcen tota la seua teoria econòmica. Els marxistes, al contrari, analitzen el procés de producció des d'una perspectiva més clàssica (en referència als economistes clàssics: A. Smith, D. Ricardo, etc.) i amb especial atenció a l'excedent, concloent que, en el grau màxim d'abstracció, hi ha dos classes socials possibles i que a més tenen interessos contraposats: treballadors i capitalistes.

Esta anàlisi tècnicament i perfectament rigorosa ha sigut històricament traslladada al pla polític en múltiples formes, donant lloc a un gran nombre de confusions. Les circumstàncies històriques, les estratègies polítiques i un dogmatisme profund tant en la dreta com en l'esquerra ha donat lloc a la creença generalitzada que només es pot estar en un dels dos bans. O s'és un treballador que busca la revolució, o s'és un capitalista explotador.

El capitalisme modern és substancialment diferent del capitalisme que va estudiar Marx, l'economista que millor va descriure el sistema econòmic en què vivim. Les capacitats tècniques han canviat molt notablement, i amb elles també les formes en què es configura la societat. Si mai va ser fàcil detectar capitalistes i treballadors en la realitat social, hui encara ho és menys, almenys en la seua forma canònica. Eixe és, precisament, una de les acusacions més habituals contra el marxisme: és una forma de mirar una societat que ja no existeix.

No obstant això el marxisme és una ferramenta analítica d'increïble envergadura, i que a partir de la seua abstracció més profunda (la relació tècnica que existeix entre propietaris de mitjans de producció i empleats) és capaç de desenrotllar explicacions precises de la realitat concreta (el que diríem que és el dia a dia, la vida quotidiana).

En els últims anys eixe ha sigut el treball de nombrosos economistes de formació o inspiració marxista. Des dels marxistes més ortodoxos fins als marxistes analítics, passant pels economistes de l'escola de la regulació, tots han intentat explicar la realitat social actual a partir del desenrotllament de la dicotomia capitalistes-treballadors.

A continuació, usant l'esquema de Martínez González Taules (2007), mostraré un exemple d'este procés de concretització o, dit d'una altra forma, un desglossament de les dos classes socials que componen el capitalisme.

Recordem abans que els capitalistes són, en sentit estricte, els propietaris dels mitjans de producció. Dediquen la seua riquesa a invertir-la en el procés productiu i així reproduir la mateixa en una escala major (aconseguint el creixement econòmic). Els treballadors són aquells individus que no tenen mitjans de producció i que necessiten vendre la seua força de treball per a poder sobreviure (a través dels ingressos que dedicaran al consum). 
A partir d'estes dos categories abstractes es deriven les següents puntualitzacions concretes:

• Capitalistes parasitaris. Són aquells la riquesa dels quals no és utilitzada per a produir béns i serveis per a la societat. Són rics, la riquesa dels quals augmenta per vies no vinculades a l'activitat econòmica.
• Capitalistes de capital fictici. Són aquells que tenen títols de propietat (accions, per exemple) sobre alguna empresa que sí que reprodueix la riquesa d'una societat. No obstant això, no han sigut els subjectes que van aportar els fons inicials per a començar la propietat productiva, i encara que doten de liquiditat a les empreses no estan lligats a elles més que d'una forma especulativa. Els seus interessos no estan vinculats als interessos a mitjà termini de l'empresa, és a dir, un possible procés d'inversió que amortitze en diversos anys pot ser contraproduent amb els interessos d'este tipus de capitalistes. Un exemple són els fons d'inversió: entitats amb una lògica de maximització de la rendibilitat en tot actiu financer i que es desentenen del destí final de l'empresa en què es manté la propietat (sovint de forma molt breu).
• Capitalistes proveïdors de fons (de propietat o de crèdit). Són aquells els interessos dels quals estan vinculats a l'empresa. Obtenen ingressos dels interessos o dividends. Són el clàssic exemple del capitalista del segle XIX a què es recorria per a obtindre recursos en alguna nova empresa, i que es mantenia al corrent de l'evolució de la mateixa.
• Capitalistes actius (en un sentit de control). Tenen títols de propietat i a més gestionen l'empresa.
• Quadres, gestors o executius. No tenen títols de propietat rellevants i en un sentit estricte són assalariats amb gran capacitat de gestió sobre l'empresa. A més, solen ser retribuïts amb formes financeres que vinculen els resultats de les accions als seus ingressos (com les stocks options).
• Assalariats de coll blanc. S'encarreguen de tasques de supervisió, organització, disseny, etc., en el marc de l'empresa.
• Assalariats de coll blau. Són els més vinculats directament a l'activitat productiva.

La utilitat de pensar la societat a través d'este enfocament és múltiple. Però abans que res, hi ha diversos elements clau que em pareix important assenyalar. En primer lloc, esta estructura social és jeràrquica, és a dir, hi ha classes dominants i classes dominades. En segon lloc, els conflictes entre les fraccions de classe són factibles, comuns i poderosos. En tercer lloc, la resolució de tals conflictes determina el mode i forma en què es desenrotlla el sistema econòmic capitalista. En quart lloc, la cohesió de les diferents fraccions de classe depén de la consciència de classe, és a dir, de la percepció que entre un determinat grup d'individus es mantenen interessos comuns. En quint lloc, cap institució (estat, bancs centrals, educació, teoria econòmica, etc.) opera en el buit, sinó que és també escenari de l'enfrontament entre les diferents classes socials i les seues fraccions. I en sext lloc, la distribució de la renda és la cristal·lització final de l'evolució d'estes lluites.

L'enfocament marxista, per tant, afona els seus arrels en el rigor analític de l'estudi de l'excedent que es genera en l'activitat econòmica, però es complementa amb el concepte de poder. És a partir d'estes ferramentes com millor podem entendre, al meu parer, el futur de la nostra societat.

Una ullada a l'actualitat política a partir d'esta lent ens recordarà que les classes socials existeixen, que l'anàlisi marxista és molt més precís que qualsevol altre a l'hora de revelar la realitat social, i que les lluites entre les distintes fraccions estan a l'orde del dia. Ho veiem a Espanya quan els sindicats es (des)organitzen, quan la patronal es posiciona conjuntament, com dins de la pròpia patronal sorgeixen també disputes importants (per exemple, respecte d'això del pla d'ajust que reduïa la inversió pública: les empreses de la construcció es van mostrar en contra), etc.

Article d'Alberto Garzón Espinosa, diputat al Congrés d'IU