PER QUÈ SE SILENCIA LA REACCIÓ D'ISLÀNDIA?

Fa un temps parlàvem de L'ESPILL ISLANDÉS. Si algú creu que no hi ha censura en l'actualitat, que diga si així com s'ha sabut tot el que passa en Egipte o en les primaveres àrabs, per què els periòdics no han dit res de res sobre el que passa a Islàndia. En sabíeu l'última? El govern islandés ha perdonat el deute hipotecari d'un quart de la població islandesa, que suposava el 13% del PIB de l'illa. Que injust, actuar en contra del bancs, nacionalitzant-los, i a favor de la gran majoria...!

A Islàndia, el poble ha fet dimitir a un govern al complet, es van nacionalitzar els principals bancs, es va decidir no pagar el deute que estos han creat amb el Regne Unit i Holanda a causa de la seua mala política financera i s'acaba de crear una assemblea popular per a reescriure la seua constitució.

I tot això de forma pacífica. Tota una revolució contra el poder que ens ha conduït fins a la crisi actual. Ací, per què no s'han donat a conéixer fets durant dos anys de la realitat islandesa? Què passaria si la resta de ciutadans europeus prengueren exemple?

Esta és, breument, la història dels fets:

2008. Es nacionalitza el principal banc del país. La moneda es desploma, la borsa suspén la seua activitat. El país està en fallida.

2009. Les protestes ciutadanes enfront del parlament aconsegueixen que es convoquen eleccions anticipades i provoquen la dimissió del primer ministre i de tot el seu govern en bloc. Continua la pèssima situació econòmica del país. Per mitjà d'una llei es proposa la devolució del deute al Regne Unit i Holanda per mitjà del pagament de 3.500 milions d'euros, suma que pagaran tots les famílies islandeses mensualment durant els pròxims 15 anys al 5,5% d'interés.

2010. La gent torna a eixir al carrer i sol·licita sotmetre la llei a referèndum. Al gener del 2010 el president es nega a ratificar-la i anuncia que hi haurà consulta popular. Al març se celebra el referèndum i el NO al pagament del deute arrasa amb un 93% dels vots. A tot açò, el govern ha iniciat una investigació per a dirimir jurídicament les responsabilitats de la crisi. Comencen les detencions de diversos banquers i alts executius. La Interpol dicta una orde, i tots els banquers implicats abandonen el país.

En este context de crisi, es tria una assemblea per a redactar una nova constitució que arreplegue les lliçons apreses de la crisi i que substituïsca l'actual, una còpia de la constitució danesa. Per a això, es recorre directament al poble sobirà. Es trien 25 ciutadans sense filiació política dels 522 que s'han presentat a les candidatures, per a la qual cosa només era necessari ser major d'edat i tindre el suport de 30 persones.

2011. L'assemblea constitucional va començar el seu treball al febrer del 2011 i presentarà un projecte de carta Magna a partir de les recomanacions consensuades en distintes assemblees que se celebraran per tot el país. Haurà de ser aprovada per l'actual Parlament i pel que es constituïsca després de les pròximes eleccions legislatives.

2012. Un acord entre el govern islandés i els bancs de l'illa (en part controlats per les autoritats, que ací sí són autoritats) ha permés el perdó del crèdit hipotecari a més d'1/4 de la població i que en molts casos superava el 110% del valor de l'habitatge.

Article de Vicenç Navarro

 

Islàndia és un país de poc més de 300.000 habitants. No té exèrcit. El seu Govern (segons es manifesta) representa la "Democràcia més antiga" des de l'any 930. I, no obstant, va derrotar als centres de negocis més importants del món a base de la seua fermesa i voluntat popular. 

A les llistes de riquesa que periòdicament es publicaven, Islàndia apareixia com un dels països més rics del món, ja que el seu PIB per càpita era dels més elevats. I tot això s'atribuïa a l'enorme desregulació de la banca, permetent-li el que volguera, sense cap tipus de regulacions, frens o inhibicions. Islàndia era el paradís del neoliberalisme.

Les polítiques del govern islandés estaven orientades a facilitar i donar la benvinguda al capital financer d'altres països, com el Regne Unit i Holanda. Això va conduir a una situació en què tothom es va endeutar, incloent l'Estat. El deute públic va passar de ser 200 vegades el PIB del país el 2003 a 900 vegades el 2008. Tot semblava anar sobre rodes fins que va esclatar la crisi financera europea. Llavors, l'economia islandesa va col·lapsar. Els tres bancs més importants d'Islàndia, Landbanski, Kaupthing i Glitnir, van ser nacionalitzats. I la seua moneda es va ensorrar. El seu valor va baixar un 85% respecte a l'euro.

Este desastre financer va ser l'origen d'una revolució popular que va canviar el rumb del país, fins aleshores governades per elits familiars que havien controlat el poder financer i polític del país. La revolució popular va recuperar la seua sobirania perduda. El govern, responent al col·lapse, havia negociat un préstec de 3.500 milions d'euros de diverses fonts i països. Però com a condició, tant l'FMI com la Unió Europea van voler imposar unes condicions draconianes a la població islandesa, tal com està passant a Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia.

Entre estes condicions hi havia una que exigia que cada ciutadà a Islàndia pagara l'equivalent a 100 euros al mes durant els propers quinze anys per tal de pagar el deute d'estos bancs. Esta demanda va ser la que va traure a la població al carrer, i així va començar la revolució islandesa. La idea que la ciutadania havia de pagar el desastre creat com a conseqüència del comportament irresponsable de la banca, que va comptar amb la complicitat de l'Estat, va ser més del que la gent podia tolerar.

La pressió del carrer (element clau en la revolució popular) va fer que el cap de l'Estat, Ólafur Ragnar Grímsson, refusara signar la llei que exigia que la ciutadania pagara els deutes privats i públics i que acceptara la petició popular que es convocara un referèndum en el qual la població expressara la seua opinió sobre la llei.

Els governs britànic i holandés, en nom dels seus bancs, així com l'FMI i la Unió Europea, van amenaçar per tots els mitjans amb convertir Islàndia en la Cuba del nord d'Europa, aïllant-la completament com havia passat després de la revolució cubana. Però la població va respondre que "si acceptaven la llei proposada per les elits governants, Islàndia es convertiria en el Haití del Nord". Al març de 2010 la població va votar en el referèndum i ni més ni menys que el 93% va rebutjar aquella llei. L'enuig de la població es va traduir en un moviment que va exigir responsabilitats civils i criminals als responsables de la crisi financera a Islàndia, incloent al que havia estat el primer ministre d'Islàndia, així com els presidents dels tres bancs que van haver de ser nacionalitzats. Tots ells han acabat en els tribunals, i no s'exclou que acaben a la presó.

Fruit de la indignació popular, també es va exigir que es fera una nova constitució escrita, no pel Parlament, sinó per una Comissió Popular, formada per 25 ciutadans sense filiació política entre 522 adults que havien estat triats per la població. S'està elaborant l'esborrany, i la comissió està rebent comentaris per Internet. Quan el procés acabe, serà sotmés al Parlament perquè l'aprove.

Diverses conseqüències poden deduir-se del que s'ha dit fins ara. Una d'elles és que totes les previsions de "catàstrofe" que passaria si el referèndum era rebutjat (com ho fou), provinents dels centres de negocis, FMI i dels governs de la UE, van ser ignorats, ja que eren motivats per crear una cultura de la por que servia als seus interessos. L'altra conclusió és que qualsevol solució a l'enorme problema creat pels bancs estrangers i nacionals passa per recuperar la sobirania per part de la població. Islàndia demostra la necessitat de no delegar el poder popular a altres institucions que clarament han mostrat que no representen els interessos de la majoria de la població.