LA FORMA MÉS FASCINANT I TERRIBLE DE SOCIALITZAR PÈRDUES

LA BANCA PÚBLICA, L'ESPECULACIÓ FINANCERA I EL CAS DE BANKIA

Tu munta una carnisseria, que si el dia de demà fas fallida, ni el municipi, ni el Consell i l'Estat vindran a ajudar-te. El que has de fer és muntar un banc.

Des d'EUPV i des d'IU s'ha demanat insistentment la nacionalització total de Bankia. Sembla que el govern ens farà cas parcialment, és a dir, nacionalitzarà una part de l'entitat. Vol dir això que tindrem per fi banca pública a Espanya? Significa que ja hem donat per fi un pas avant per a eixir de la crisi? Estes són les qüestions que tractarem de resoldre.

La banca pública

El sistema financer és, en teoria, el conjunt d'entitats que vetlen perquè l'estalvi dels subjectes econòmics (empreses, Estats i individus) puga ser utilitzat per aquells altres subjectes econòmics que desitgen consumir o invertir. D'ací que facen una tasca d'intermediació, per la qual evidentment es cobra una comissió. El sistema financer pot ser molt simple o molt complex, depenent del grau de desenvolupament, però sempre es basa en la lògica de la rendibilitat. Això vol dir que els diners sempre es mouen cap a on és més rendible invertir-los.

Les entitats participants en el sistema financer (fons d'inversió, fons de pensions, bancs, caixes, cooperatives de crèdit, etc.) poden ser, com qualsevol entitat econòmica, tant de naturalesa pública com de naturalesa privada. En el cas de ser entitats privades significa que la gestió queda en mà de directius que al seu torn responen davant d'accionistes privats. En el cas de ser entitats públiques significa que la gestió queda en mà de directius que al seu torn responen davant d'accionistes públics -l'Estat-. Dir això sembla una tonteria, però és molt important.

Els propietaris de qualsevol empresa (els accionistes en el cas de les grans entitats) són els que manen. Són els que decideixen qui dirigeix ​​l'empresa (posen i trauen als directius) i són els que pressionen perquè la rendibilitat siga més o menys (de manera que condicionen les polítiques estratègiques de les entitats). En el cas d'entitats privades la designació de la junta directiva es pren per la via de la correlació de força a la junta d'accionistes. Si una gran fortuna té el 90% de les accions d'un banc privat, per exemple, és obvi que decidirà sense problemes qui és el president i la majoria de consellers. En el cas públic, però, estes decisions es prenen a partir de criteris polítics que cal definir.

I hi ha molts tipus de criteris diferents. Vaig a posar tres exemples possibles. En el primer, un consell de direcció elegit pel partit dominant en el poder. És obvi que estem davant d'un risc d'enxufisme i utilització partidista de les entitats públiques. En el segon, un consell de direcció escollit a partir d'una ponderació definida d'actors socials (sindicats, partits, treballadors, etc.), que era el model dominant en les caixes d'estalvi. També hi ha espai per a la utilització partidista i en favor de les oligarquies provincials (com expliquem ací). En el tercer, un consell de direcció elegit pel parlament però que estiga compost per tècnics o persones amb les mans lligades a partir d'uns criteris molt delimitats de gestió. Un funcionament semblant al del BCE, per exemple. En este cas el problema passa a ser el tipus de criteris per a la gestió. Com es pot observar, diferents opcions, combinables, que determinaran l'eficàcia i eficiència de l'entitat. Més enllà de la naturalesa de la seua propietat.

La diferència fonamental entre una entitat privada i una altra pública, més allà de l'esmentat control de l'entitat, és la legitimitat de l'apropiació dels beneficis. En el cas privat els beneficis són repartits entre els accionistes (o almenys distribuïts d'acord a les seues preferències) i en el cas públic és l'Estat qui els ingressa per enfortir els seus pressupostos generals (o qualsevol altra opció que considere).

L'especulació financera

A nivell internacional la banca privada no ha realitzat les funcions que li corresponia com a intermediari financer perquè ha preferit especular en els mercats financers que prestar a les empreses de l'economia real. En el cas espanyol això no ha estat tant així, perquè la seua especulació es realitzava, precisament, en l'economia real. A la banca i les caixes d'estalvis els eixia més rendible prestar a empreses constructores i immobiliàries que a qualsevol petita i mitjana empresa. I com vam dir anteriorment, la lògica financera és moure els diners cap a on és més rendible. També, per descomptat, la banca i les caixes especulaven en els mercats financers amb l'ús de derivats i altres productes financers que durant el boom financer proporcionaren ingents beneficis.

La clau està, per tant, no en la propietat de l'empresa sinó en el model de gestió. Els bancs operen baix el criteri financer, la seua lògica, de manera que és normal que especularen en el mercat financer internacional i en la construcció. Les caixes, en canvi, no tenien esta pressió del mercat i si van actuar així va ser degut a altres motius (ja descrits en este article).

Vol dir això que si, per exemple, Bankia és completament nacionalitzada, no hi ha res que assegure que es comportarà de forma diferent a com s'ha comportat de forma privada. Els mecanismes que poden garantir un comportament diferent han de ser aprovats pel que fa a la forma de gestió.

El que necessita la nostra economia ara és finançar l'economia real -si bé no és ni de lluny el principal problema- i els diners del sistema financer no està fluint perquè el flux de crèdit que arriba del BCE s'està destinant a l'especulació amb mercats de deute públic o per esperar una tempesta (l'acceptació de pèrdues).

El cas de Bankia i el banc roín

Durant el boom immobiliari i financer, caixes i bancs feren extraordinaris beneficis. En el cas de les entitats privades es van repartir entre els accionistes i en el cas de les caixes es van destinar a l'Obra Social i a impressionants i aberrants remuneracions per als seus directius. Però estos beneficis creixien gràcies a la bombolla, de manera que en esclatar esta tot va canviar.

El que va canviar va ser el seu balanç comptable. El que estava comptabilitzat com a actius era sòl, habitatges i préstecs que després de la crisi mai tornarien a tindre este valor. Així, el sòl valorat en 1 milió d'euros probablement no valga ara ni 0'2 milions d'euros. La diferència és el que es considera una pèrdua a declarar o un actiu tòxic. No obstant això, els deutes i els passius comptables en general, segueixen valent el mateix. En realitat les entitats estan descapitalitzades, com es diu en l'argot dels economistes. Els bancs no reconeixen les seues pèrdues o els seus actius tòxics, perquè si ho fan hauran de reconéixer una fallida tècnica i el sistema s'enfonsa.

En este punt els governs ixen a rescatar al sistema financer. Injecten liquiditat i aproven formes d'ajuda per facilitar que bancs i caixes superen els seus problemes (vegeu ací una explicació de tots els tipus d'ajuda). L'objectiu dels governs és donar temps als bancs perquè puguen fer beneficis suficients amb què compensar les pèrdues. És clar, casualitats de la vida estos beneficis s'extrauen de l'anomenada explotació financera a les famílies (cobrament de comissions, etc.) o de l'arbitratge amb el deute públic (em prestes a l'1% i et preste al 5%, de manera que guanye un 4%).

Quan tot això ha fallat, per lent i ineficaç, vénen les nacionalitzacions. Que vol dir que l'Estat se'n fa càrrec directament i clara. Però hi ha diverses formes. Hi ha la nacionalització parcial, que és assumir només part de la propietat (i per tant la part proporcional d'actiu i passiu). Hi ha també la nacionalització total, que és assumir la totalitat de l'empresa (tot l'actiu i el passiu). I finalment hi ha el miserable banc roín (per a més detall vegeu este article), que singifica assumir únicament i exclusiva actiu seleccionat, és a dir, l'actiu més dolent que existisca. Per exemple, el sòl d'1 milió d'euros de què parlàvem abans i del qual déiem que ja no valia ni 0'2 milions.

El truc està en què l'Estat compra a l'entitat el sòl per 1 milió d'euros, i després és l'Estat qui intenta vendre o reconeix la pèrdua de valor. De manera que es tracta de la forma més fascinant i terrible de socialitzar pèrdues.

Les caixes d'estalvis entollades amb les merdes de la bombolla immobiliària van haver de fusionar-se per intentar sobreviure. De set d'elles va nàixer el Banc Financer i d'Estalvis (BFA), que va assumir tots els actius (bons -per exemple accions d'Iberia- i roïns -per exemple Terra-). Després, l'empresa va separar els actius i passius més bons de la resta i amb ells va formar Bankia. Bankia isqué a borsa, de manera que molts inversors privats van poder convertir-se en propietaris (a més, comprant a preu de saldo). Per vore tota la història recomane esta lectura.

Això significa que en BFA van quedar els actius i passius més dolents, inclosa l'ajuda de l'Estat a través del FROB. Això vol dir que BFA té en el seu balanç una gran quantitat d'actius tòxics (actius que no valen quasi res respecte al que diuen comptablement que valen) i a més accions de Bankia. Si BFA reconeguera estes pèrdues, tindríem una fallida immensa. Per això cal tapar el forat amb diners, i atés que el capital privat no està disposat... és obvi que només queda el capital públic, és a dir, els diners de tots nosaltres.

La nacionalització de BFA, i a falta de conéixer el document complet, no implica controlar Bankia. Encara BFA és accionista de Bankia, l'Estat pot comprar només una part de BFA perquè al final no arribe a controlar el 50% de Bankia. Això sí, els diners públics s'utilitzaran de totes maneres per a tapar forats.

El que necessitem

El sistema financer està de ressaca. Deixar trencar les entitats és una catàstrofe com es va comprovar amb Lehman Brothers als EUA. Així que cal posar diners públics. La pregunta és com i per què.

El com: nacionalitzant la totalitat de les entitats afectades. Res de quedar-nos només amb el fem financer i deixant els actius bons als accionistes privats. Això és socialitzar pèrdues i privatitzar guanys, és una política de classe social alta -pròpia del PP- i no és admissible. El que cal fer és assumir tota l'entitat, al complet.

Nacionalitzant la totalitat de BFA i Bankia, per exemple, l'Estat recupera instruments molt útils per a eixir de la crisi. Per exemple, recupera participació en empreses industrials -com Iberia- i adquireix actius immobiliaris que pot utilitzar per a crear un estoc d'habitatges públics de lloguer barat (començant a resoldre així el problema de l'habitatge). A més, estableix un pol fort de pressió pública sobre les entitats privades i pot ser utilitzada per competir amb estes.

Òbviament això requereix establir i definir un model de gestió diferent del vist en les caixes d'estalvi. És a dir, necessitem establir uns criteris socials i de finançament de l'economia productiva que siguen eficaces per posar en marxa un pla estratègic d'eixida social a la crisi.

El problema? Que fins i tot encara que el sistema financer siga públic, no podrà mantindre's viu si l'economia no creix. El sistema financer no creix en l'aire sinó que s'alimenta dels ingressos que genera l'activitat econòmica. Ni l'Estat, ni les empreses ni les famílies retornen els préstecs si no reben ingressos adequadament. De manera que el sistema financer està condemnat a ser un càncer mentre a) sigui privat i b) no cresca l'economia.

Per això fins i tot la nacionalització de la banca és insuficient per a eixir de la crisi. Ha de ser una mesura imprescindible en un pack molt més important de reactivació econòmica que, entre altres mesures, comporte mesures de redistribució de la renda i de la riquesa.

Article d'Alberto Garzón, diputat d'IU