L'OKUPACIÓ DEL LLENGUATGE

La dreta no només gaudeix d'un poder polític i econòmic indiscutible, sinó que també busca l'hegemonia cultural. Per a fer-ho, procura desacreditar el progressisme valent-se moltes vegades del seu discurs

Actualment la dreta acapara un immens poder polític i econòmic. Però a més d'imposar en tota la seua radicalitat el model neoliberal, tracta d'operar un canvi de mentalitats que el normalitze i amb això exercir l'hegemonia cultural mitjançant el control de les representacions col·lectives. Aquest projecte es basa en una campanya sistemàtica d'autolegitimació i descrèdit dels arguments progressistes, en coordinació amb la dreta mediàtica majoritària.
Les estratègies discursives fonamentals són:

La creació i propagació de conceptes

Pròpies o prestades, les noves nocions tracen un mapa de la vida pública, els seus actors i els seus conflictes: competitivitat, moderació salarial, donar confiança als mercats, privilegis (per a denominar els drets), copagament. S'exposen com a veritats inqüestionables però el seu sentit i abast mai s'expliciten, ja que semblen aconseguir major eficàcia practicopolítica com menor siga la seua precisió semàntica. Per exemple, "llibertat" assumeix un significat molt proper a "seguretat". L'eslògan de la BESCAM a Madrid ho exemplifica: "Invertir en seguretat garanteix la llibertat". Com en la "neollengua" d'Orwell, les noves nocions són sovint "negreblancs", inversions del significat comú dels vocables. El "Pla de Garantia dels Serveis Socials Bàsics" és el programa de retallades del govern de Castella-la Manxa. El "procés de regularització d'actius ocults" de Montoro és una amnistia fiscal.

Klemperer narra que la població alemanya no va fer seu el llenguatge dels nazis a través dels seus tediosos discursos, sinó per mitjà d'expressions repetides de manera acrítica en els contextos de la vida quotidiana. Les paraules dels actuals líders de la dreta no són menys letàrgiques. Les seues falques ("no es pot gastar el que no es té", la sanitat "gratuïta" és insostenible; només nosaltres tenim "sentit comú") contrarien qualsevol prova de veritat o validesa normativa: el capitalisme financer es basa en el crèdit, és a dir, en "gastar més del que es té", la sanitat pública no és gratuïta, sinó finançada col·lectivament, i és una inversió ideològica i un disbarat suposar que hi ha seny en el fet de reclamar-ho com a propi i exclusiu, és a dir, com a no comú. Però per la seua simplicitat, el seu fort arrelament en la doxa (teoria) i la seua aparença no ideològica, aquestes expressions aconsegueixen adhesió.

La usurpació de la terminologia de l'oponent

Ningú és amo del llenguatge, però les expressions s'adscriuen legítimament a tradicions, relats i identitats polítiques determinades. En usurpar els termes de l'esquerra, la dreta neutralitza i alhora rendibilitza el seu sentit contestatari. Esperanza Aguirre afirma que les polítiques dels sindicats "són antiquades, reaccionàries i antisocials". Paraules com "canvi" o "reformes", abans vinculades a projectes progressistes, disfressen ara contrareformes. Rajoy va dir en la commemoració oficial de la Constitució de 1812: "Els gaditans ens van ensenyar que en temps de crisi no només cal fer reformes, sinó que també cal tenir valentia per a fer-les". Basant-se en la reputació d'espais i temps institucionals, les actuals retallades s'investeixen del valor simbòlic de reformes històriques.

L'estigmatització de determinats col·lectius

Metges, ensenyants, funcionaris, estudiants i treballadors fixos són desqualificats. Al gaudir de suposats "privilegis", semblen corresponsables de la situació actual. Desprestigiant-los es pot activar un malestar social basat en la rancúnia, l'enveja i la por, i soscavar la reputació del públic per a justificar la seua liquidació. S'al·ludeix als desocupats com a beneficiaris de la reforma laboral, però se'ls suposa ganduls que han de redimir la seua inutilitat amb tasques socials. Un empresari farmacèutic, Grifols, proposa com a solució donar sang: "En èpoques de crisi, si poguérem tenir centres de plasma podríem pagar 60 euros per setmana, que sumats a l'atur són una forma de viure". El parat es converteix així en un rebuig i el seu cos pot ser mercantilitzat. El següent pas podria ser la venda d'òrgans o dels fills que no puga mantenir. Els primers ajustos en la sanitat pública penalitzen a un nou empestat, el malalt, l'assenyalen com a causant del dèficit, i exigeixen que (re)pague per la seua debilitat. Si l'estigmatització és el pas previ a l'expulsió, com ja passa amb els sense papers, molts col·lectius podran ser exclosos.

Un mètode d'argumentació basat en la simplicitat i la comprensió immediata

De nou, el "sentit comú", ritornello favorit de Rajoy, sustenta aquest procediment. Formes de raonament i esquemes mentals a l'abast de tots fan possible que les idees i solucions imposades siguen acceptades com a conclusions pròpies, expressions d'un pragmatisme irrefutable i de l'interés col·lectiu. S'apel·la així a espais imaginaris de consens dels que l'oponent no es pot autoexcloure: "No és una qüestió d'esquerres o de dretes, sinó de sentit comú", afirma Alícia Sánchez-Camacho.

L'eufemisme, l'atenuació i l'exageració, el defensar premisses contradictòries, s'han normalitzat en el repertori retòric dretà: Rajoy afirma que farà "qualsevol cosa que siga necessària, encara que no m'agrade i encara que haja dit que no la faria". La reducció de professors interins "no es pot plantejar en termes d'acomiadaments (al·lega el ministre Wert), sinó de no-renovació de contractes". Beteta generalitza bastament: els funcionaris "han d'oblidar de prendre el cafenet, han d'oblidar això de llegir el diari".

La construcció de marcs de sentit

L'acció del govern de Zapatero era titlada d'improvisada, mentidera i insensata. Establit aquest marc, qualsevol mesura governamental corroborava la imputació general i així s'aconseguia una incontrovertibilitat que desconeixen les fórmules dialogants. A l'espai públic es té més poder quan es controla el marc del que es pot dir i és discutible. La dreta és magistral utilitzant aquesta estratègia, però després d'una perllongada degeneració de la vida pública, de la qual el PSOE és corresponsable, s'ha consolidat una visió consensual indistinta de la lògica del sistema: només hi ha una realitat i cap opció per a interpretar-la.

Una tàctica d'"orquestració"

La reiteració insistent d'una consigna (i no d'un argument, com suggereix l'equívoca noció d'"argumentari") a diverses veus, en moments i llocs diferents, és habitual: "els interins han entrat a dit", "els sindicats viuen de les subvencions"," els professors treballen poc", etcètera. "El que dic tres vegades és veritat", afirmava el Bellman de Lewis Carroll. La dreta trau partit d'aquesta "performativitat" que regeix l'economia dels enunciats públics: quan un comportament és reiteradament prestigiós de normal, es tendeix a normalitzar-lo; o a estigmatitzar-lo, si se l'ha titlat repetidament d'anòmal.

La fixació d'aquests mecanismes gràcies al poder amplificador dels mitjans de masses

Els mitjans funcionen com laboratoris discursius que difonen les noves expressions i consignes, i els assessors preparen declaracions immediatament traduïbles a un titular. Inversament proporcional a l'impacte d'aquests missatges és la capacitat de contestar: les anàlisis crítiques es dissolen en una allau d'articles, columnes i editorials que aconsegueixen una difusió i influència molt menor.

La moralització del discurs públic

La política contemporània es desvia cap a un registre moral, explica Rancière. Però el moralisme de la dreta desconeix les raons de l'altre: bo o roïn, normal o aberrant, són qualificatius atribuïts de manera categòrica i sense marge de discussió, apropiant la universalitat de la noció en disputa, com assenyala Zizek. Les "persones normals, sensates..., espanyols de bé" que apel·la Rajoy són indubtablement de dretes. Quan encobreix el seu integrisme moral, la dreta incorre en la paradoxa política: Ruiz Gallardón pretén assumir la defensa dels drets de les dones i la lluita contra la "violència estructural" que pateixen amb una contrareforma de la llei d'avortament limitadora de drets i que reforça la violència legal.

Molts ciutadans ens sentim justament indignats per com de "descarats" són aquests procediments. I potser siga en aquesta mala barra, pèrdua del rostre, on es podria xifrar tant la seua fragilitat com la inquietant capacitat de contagi dels seus postulats.

Article d'opinió de Gonzalo Abril (UCM), M. José Sánchez Leyva (URJC) i Rafael R. Tranche (UCM) aparegut en El País.