Aquest article, traduït de l'anglès, assenyala que l'aliança de classes entre l'establishment europeu liderat per l'establishment alemany i el seu Bundesbank (que controla el Banc Central Europeu) i l'establishment espanyol, explica que l'euro no està en perill de desaparéixer i que el seu establiment està sent utilitzat per l'establishment espanyol per a dur a terme reformes com la reducció de les pensions, la reducció dels salaris i la desaparició de l'Estat del Benestar, que sempre han desitjat. Per això la intervenció d'Espanya és el que en realitat es vol per a justificar aquestes mesures.
Una de les frases freqüentment repetida en els cercles econòmics als Estats Units (i en menor mesura a Europa) és "l'euro desapareixerà". Les persones que repeteixen aquesta frase una i altra vegada semblen ignorar com es va fundar l'euro, per qui i per a benefici de qui. Si saberen la història de l'euro, s'haurien adonat que a les forces principals que hi ha darrere de l'euro els ha anat molt bé i així els segueix anant. Mentre ells seguisquen beneficiant-se de l'existència de l'euro, l'euro seguirà existint.
Comencem amb la història de l'euro i la raó principal de la seua creació. Després de la caiguda del Mur de Berlín, semblava que l'Alemanya Oriental i l'Occidental es podrien reunificar i, com era el desig de l'establishment d'Alemanya Occidental, tornar a ser, una altra vegada, una Alemanya unida. Aquesta possibilitat no era del grat de l'Europa democràtica. En dues ocasions en el segle XX, la majoria dels països europeus van haver d'anar a la guerra per a aturar les ànsies expansionistes de l'Alemanya Unida. Els governs europeus no estaven contents de veure l'Alemanya del postnazisme reunificada. El president de França, François Mitterrand va arribar a dir irònicament que: "Estime Alemanya tant que preferisc veure dues Alemanyes en lloc d'una".
L'única alternativa per als governs de l'Europa democràtica era assegurar-se que l'Alemanya unida no es convertira en un país aïllat al davant de tots els altres. Alemanya havia de integrar-se a Europa. Havia de ser europeïtzada. Mitterrand pensava que una manera de fer-ho era reemplaçar la moneda alemanya, el marc, per una nova moneda europea, l'euro. Així és com es va planejar integrar l'Alemanya unificada del postnazisme a l'Europa democràtica.
L'establishment alemany va posar dues condicions per a acceptar la substitució del marc alemany per l'euro. Una condició va ser establir una autoritat financera, el Banc Central Europeu, el BCE, que gestionara l'euro amb l'únic objectiu de mantenir la inflació baixa. El BCE havia d'estar sota la forta influència (és a dir sota el control) del Banc Central d'Alemanya, el Bundesbank. L'altra condició era establir el Pacte d'Estabilitat, que imposa la disciplina financera als Estats membres de l'Eurozona. Els seus dèficits públics haurien de mantenir-se per baix del 3% del seu PIB, fins i tot en moments de recessió.
Per a entendre per què els altres països van acceptar aquestes condicions, un ha de entendre que el neoliberalisme (que es va iniciar amb el president Ronald Reagan als Estats Units i amb la primer ministre Margaret Thatcher al Regne Unit) era la ideologia dominant en aquests països. Un objectiu important dins d'aquest dogma neoliberal era reduir el paper de l'Estat tant com fóra possible, fomentar el finançament privat i restar importància a la demanda domèstica com la manera d'estimular l'economia. En aquest punt de vista, el principal motor de l'economia havia de ser el creixement de les exportacions. Aquestes són les arrels del problema, no de l'euro, que està en bon estat de salut, sinó de l'empitjorament del benestar de la població en aquests països.
El Banc Central Europeu no és un banc central
Què fa un Banc Central? Entre altres coses imprimir diners i, amb aquests diners, comprar bons públics de l'Estat, assegurant-se que les taxes d'interés d'aquests bons són raonables i no arriben a ser excessives. Un Banc Central protegeix als Estats contra l'especulació dels mercats financers. El BCE, però, no ho fa. Les taxes d'interés sobre el deute públic dels Estats, en alguns països, s'ha disparat perquè el BCE no ha comprat deute públic des de fa molt de temps. Espanya i Itàlia són plenament conscients.
El que fa el BCE, però, és prestar un muntó de diners als bancs privats a una taxa d'interés molt baixa (inferior a l'1%) i amb aquests diners compren bons públics emesos a un interés molt alt (6% a 7 % a Itàlia i Espanya). Es tracta d'una oferta fantàstica per a aquests bancs! Des del passat mes de desembre, el BCE ha prestat més d'1 bilió d'euros als bancs privats, la meitat (500.000 milions d'euros) als bancs espanyols i italians. Aquesta transferència de fons públics (el BCE és una institució pública) per al sector financer privat es justifica argumentant que aquesta ajuda era necessària per a salvar els bancs i, per tant, assegurar el crèdit que s'ofereix a la petita i mitjana empresa i les famílies. Aquest crèdit, però, no ha aparegut i cada persona i les mitjanes i petites empreses segueixen tenint dificultats per obtenir-lo.
De vegades, el BCE compra bons públics en els mercats secundaris dels Estats que estan en problemes, però els compra de manera quasi clandestina, en dosis molt xicotetes i per períodes molt curts de temps. Els mercats financers són conscients d'aquesta situació. Aquesta és la raó per la qual els interessos dels bons públics baixen, quan el BCE els compra, però després tornen a pujar, sent així molt difícil per als Estats poder mantenir baixos els interessos del seu deute públic. El BCE hauria d'anunciar obertament que no permetrà que l'interés dels bons públics sobrepasse un cert nivell, el que faria impossible per als mercats financers poder especular amb ells. Però el BCE no ho fa, deixant als Estats sense protecció enfront dels mercats financers.
En aquesta situació, l'argument que Espanya i Itàlia han de reduir el seu dèficit públic per a recuperar la confiança dels mercats financers no és creïble. Espanya ha estat reduint el seu dèficit públic, mentre que els interessos del seu deute públic ha anat en augment, el que demostra que és el BCE, no els mercats financers, qui determina el valor de la taxa dels interessos del deute.
Qui controla el sistema financer europeu?
En teoria, se suposava que el BCE era el gerent de l'euro. Però qui realment controla l'Euro i el sistema financer europeu és el Bundesbank, el Banc Central alemany. Es va dissenyar d'aquesta manera, com he assenyalat anteriorment. Però hi ha hagut un altre fet que ha incrementat el control del sistema financer europeu pel Bundesbank i els bancs alemanys: el conjunt de decisions preses pel govern alemany, en concret pel govern socialdemòcrata de Schröder (Agenda 2010), i continuada pels governs conservadors de Merkel, que van insistir en el sector exportador com el principal motor d'economia. Oskar Lafontaine, l'exministre de Finances de Schröder, volia situar la demanda domèstica com el principal motor de la recuperació econòmica alemanya. Per això va proposar augmentar els salaris i la despesa pública. Ell va perdre i va deixar el partit socialdemòcrata, formant un nou partit, Die Linke (L'Esquerra), i va guanyar Schröder (que ara treballa per a una indústria orientada a l'exportació). Com a conseqüència que l'activitat econòmica va centrar l'èmfasi en les exportacions (la majoria a la zona de l'euro), els bancs alemanys van acumular una enorme quantitat d'euros.
En lloc d'utilitzar aquests euros per a augmentar els salaris dels treballadors alemanys (el que hauria estimulat no només l'economia alemanya, sinó l'economia europea en el seu conjunt), els bancs alemanys van optar per exportar euros, invertint-los en la perifèria de la zona euro. Aquesta inversió va ser la causa de la bombolla immobiliària a Espanya. Sense els diners alemanys, els bancs espanyols no podrien haver finançat aquesta bombolla, basada en una especulació enorme.
Quan els bancs alemanys van deixar de prestar diners a Espanya com a resultat del pànic (en assabentar-se que ells mateixos estaven contaminats amb productes tòxics procedents dels bancs dels Estats Units), la bombolla immobiliària es va afonar, creant un forat en l'economia espanyola que equival al 10% del seu producte interior brut (PIB), tot això en només uns mesos.
Es tractava d'un tsunami econòmic, un desastre autèntic. Immediatament, es va passar d'un superàvit a un dèficit públic enorme, com a conseqüència de la caiguda dels ingressos als Estats. Tal dèficit no va ser un resultat del creixement de la despesa pública (Espanya té una de les taxes més baixes de despesa pública per càpita entre la UE-15), sinó del dramàtic descens dels ingressos a causa del col·lapse econòmic.
L'èmfasi de la "troica" (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional) en què Espanya necessita reduir la seua despesa pública està profundament equivocat, ja que el dèficit públic no ha estat causat per un creixement de les despeses (com han suggerit els comentaris frívols de la Canceller Merkel sobre la "extravagància del sector públic espanyol"). Aquestes retallades estan donant lloc a una altra recessió.
Quina és la finalitat de l'ajuda financera?
La retòrica oficial afirma que les autoritats financeres de la zona euro han posat a disposició d'Espanya 100.000 milions d'euros per a ajudar els seus bancs. La realitat, però, és molt diferent. Els bancs espanyols i l'Estat espanyol estan profundament en deute. Li deuen molts diners als bancs estrangers, inclosos els bancs alemanys, que han prestat quasi 200.000 milions d'euros a Espanya. Aquests bancs estan cridant al cel per a recuperar els seus diners. És per això que els 100.000 milions d'euros han estat aprovats pel Parlament alemany. Peter Bofinger, assessor econòmic del govern alemany, ho va expressar molt clarament: "Aquesta ajuda no és a aquests països en problemes (com Espanya), sinó als nostres propis bancs que tenen una gran quantitat de deute privat en aquests països". (Pratap Chatterjee "Bailing out Germany: The Story Behind the European Financial Costs" [28/05/42]). No es podria haver dit millor.
Si les autoritats europees volien ajudar a Espanya haurien d'haver prestat aquests diners a un interés molt baix a les agències de crèdit públiques espanyoles (com l'ICO, Institut de Crèdit Oficial), per tal de resoldre l'enorme problema de la manca de crèdit a Espanya. Aquesta alternativa, és clar, mai va ser tinguda en compte.
On està el suposat problema amb l'euro?
El fet que Espanya té un enorme problema de manca de liquiditat no significa que l'euro estiga en problemes. Molts governs regionals no poden pagar els seus serveis públics a causa de la falta de diners. És un fet que les enormes diferències en la disponibilitat de crèdit dins de la zona de l'euro estan beneficiant els bancs alemanys. Hui dia, hi ha un flux de capital des d'Espanya a Alemanya, enriquint els bancs alemanys i determinant que els bons públics alemanys siguen molt segurs.
El fet que hi ha una crisi enorme, amb grans taxes de desocupació en els països perifèrics no vol dir, però, que l'euro estiga en crisi. Estaria en crisi només si aquests països perifèrics, entre ells Espanya, abandonaren l'euro. Això significaria el col·lapse dels bancs alemanys i del sistema financer europeu. Però això no passarà. Les mesures que s'estan adoptant a Espanya i a altres països de la perifèria (amb el suport de la Troica) pels seus governs són les mesures que les forces conservadores que aquests governs representen sempre han somiat: retallar els salaris, eliminar la protecció social, desmantellar l'Estat del Benestar, i així successivament.
Aquestes governs diuen que ho estan fent a causa de les instruccions que reben de Brussel·les, de Frankfurt i/o de Berlín. Ells estan transferint la responsabilitat als agents estrangers, que suposadament els estan obligant a fer-ho. És l'exteriorització de la culpa. El seu lema principal és: "No hi ha alternativa".
Quan el Sr. Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, demana al Sr. Mariano Rajoy, el president del govern espanyol (el govern més conservador en la Unió Europea, proper a la ideologia del grup ultraneoliberal conegut com el Tea Party dels Estats Units), ell li diu que per tal d'ajudar-lo, haurà de fer reformes en el mercat de treball (és a dir, facilitar als ocupadors a acomiadar als treballadors). Rajoy està molt obert a aquestes instruccions. En una recent conferència de premsa (9 d'agost de 2012), el Sr Draghi va ser molt clar. El BCE no comprarà bons públics espanyols llevat que el govern espanyol prenga mesures difícils, impopulars, com la reforma del mercat laboral, la reducció de les prestacions de jubilació, i la privatització de l'Estat del Benestar.
El govern de Rajoy estarà encantat de seguir aquestes instruccions. Ja ha fet moltes retallades i té projectats 120.000 milions d'euros més en retallades en els pròxims dos anys. L'euro i el seu sistema de govern estan treballant molt bé per a aquells que tenen la veu principal dins de l'Eurozona hui en dia. El BCE està instruint als governs de la zona monetària a desmantellar l'Europa social i ho estan fent. És el que el meu bon amic Jeff Faux, fundador del Economic Policy Institute a Washington, solia anomenar "les aliances de les classes dominants a nivell internacional", és a dir, l'aliança entre les classes dominants de tot el món. Aquesta aliança està clarament operant a la zona de l'euro en l'actualitat. És per això que l'euro existirà per molt, molt de temps.
Article de Vicenç Navarro aparegut en Sirius.
EURO NEURO
ResponderEliminar